La UE i Biden: un gir en la lluita contra el canvi climàtic

BarcelonaEl canvi a la presidència dels Estats Units, amb la fi del negacionista Donald Trump i l'entrada d'un Joe Biden que posa la lluita contra l'emergència climàtica com una de les seves prioritats programàtiques, i l'acord de la Unió Europea per reduir les emissions de CO2 en un 55% en la pròxima dècada, retornen la comunitat internacional a un punt de sensatesa per frenar la deriva autodestructiva. En cap cas es poden llançar les campanes al vol, perquè encara faltarà veure fins on arriba el compromís tant nord-americà com europeu, i quina capacitat tenen d'arrossegar la Xina i l'Índia en aquesta renovada dinàmica positiva que arriba exactament cinc anys després de l'aprovació de l'Acord de París. Si a aquest gir hi afegim el moviment popular de denúncia, sobretot juvenil, encapçalat per Greta Thunberg, i una pandèmia que ha abocat gran part de la població a reconnectar amb la seva sensibilitat naturalista, estem realment davant d'un nou momentum que caldria aprofitar a fons per assolir avenços irreversibles, tant quantitatius (amb la reducció d'emissions i, per tant, de consum d'energies fòssils) com qualitatius (amb la conscienciació ciutadana).

En el primer apartat, l'acord de la UE és important. Hauria pogut ser encara més ambiciós, com reclamava el Parlament Europeu (que havia demanat una reducció d'emissions del 60% per al 2030) o les ONG climàtiques (que havien fixat l'objectiu del 65%), però el compromís del 55% és notable i s'ha aconseguit vencent les resistències de països com Polònia, molt dependent del carbó. És veritat que l'esforç de reducció es farà de manera asimètrica, de manera que no tots els països hauran de complir el 55%, però si en efecte s'arriba al llindar marcat per al conjunt, serà un nou pas endavant. També és cert que l'acord accepta mixtos energètics de transició que inclouen el gas. L'avanç, sí, té un punt de vacil·lant. Però tanmateix és un avanç clar. Si, a més, a això li sumen uns Estats Units de nou alineats amb els objectius de París i els que de nou es fixin en la cimera COP26 que es farà l'any que ve a Glasgow (es va haver d'endarrerir per la pandèmia), la comunitat internacional pot recuperar un cert optimisme. El que passi a Glasgow sens dubte serà clau.

El balanç actual és ambivalent. D'una banda, aquest 2020 pot ser l'any més càlid mai registrat, però de l'altra també és veritat que els governs, regions i ciutats que s'han compromès a reduir les emissions a zero ja sumen el 50% del PIB mundial. Es pot veure, doncs, el got mig ple o mig buit. L'important és que l'opinió pública mundial segueixi pressionant i que Europa i Estats Units es prenguin seriosament el lideratge en qüestions climàtiques. La sortida de la crisi econòmica provocada pel coronavirus només pot ser verda. Sembla que, com a mínim a Brussel·les, això ho tenen clar. Caldrà, però, que els estats de la Unió, un per un, assumeixin sense subterfugis la seva quota de responsabilitat climàtica. I que tots els ciutadans, en la nostra vida quotidiana, actuem en conseqüència.