Reflexionaré, en tres horitzons temporals, sobre les línies d’acció que convenen a Europa davant el repte de la invasió d’Ucraïna i l’admirable resistència del seu poble.
A curt termini -setmanes o pocs mesos- només hi pot haver un objectiu: aturar el combat. És a dir, un alto el foc. No ens hem de fer il·lusions: Putin només s’hi avindrà si continuar la guerra li és prou costós, tant en termes militars com econòmics. Europa i els EUA s’han autolimitat -com a instruments de dissuasió de Putin-, d’una banda, a proveir d’armes Ucraïna per defensar-se, i, de l’altra, a imposar sancions econòmiques. Crec que és una autorestricció prudent, però la prudència no s’hauria de traduir en timidesa en l’ús dels dos instruments. En l’àmbit militar no s’hauria d’imposar res que ni de lluny recordés el pacte de no-intervenció de la Guerra Civil Espanyola. A Ucraïna se l’ha d’ajudar proveint-la del material militar que necessita per aturar l’ofensiva de Putin. No fer-ho és invitar-los a la rendició, una indignitat en la qual Europa no hauria d’incórrer. Pel que fa a l’àmbit econòmic, són moltes les veus europees, i creixentment també les alemanyes, que ens estan dient que Europa no pot continuar comprant petroli i gas a Putin com si no passés res. Per aquestes compres li estem proporcionant cada dia, respectivament, 450 i 400 milions d’euros -estimacions de Bruegel-, que utilitza per alimentar la guerra. És moralment insostenible i és hora que Putin rebi un ultimàtum: si no hi ha alto el foc en una setmana, deixaràs de rebre pagaments pel petroli, i en dues, pel gas. Aquesta amenaça, esclar, no pot ser buida i és molt possible que Putin posi a prova la determinació europea. Europa s’ho pot permetre. I pot exigir la col·laboració dels EUA. El 1948-49, aquesta col·laboració, concretada en un pont aeri que va durar onze mesos, va salvar Berlín d’un bloqueig soviètic. Una cosa equivalent es podria repetir. El cop que rebria Putin seria molt superior al que patiria Europa. A més, si s’arribés a aquest punt, l’incentiu de Putin per acceptar un alto el foc seria immens, ja que el dia que s’apliqués es reprendrien les compres. En definitiva, l’ultimàtum creïble seria una mesura molt efectiva per accelerar el més urgent: l’alto el foc.
Establert un alto el foc, un objectiu primordial a mitjà termini -uns quants anys- serà deslliurar-se, de forma progressiva però determinada, de la dependència del petroli i el gas russos. Això implicarà acords amb altres continents però, sobretot, accelerar la transició cap a les energies renovables. Faig notar que anul·lar la possibilitat de xantatge no és el mateix que no comprar gas rus. Així com tenim dessaladores d’aigua marina que només funcionen en situacions límit, podríem tenir capacitat productora d’energia que només opera si, ja sigui per massa car, ja sigui per inconveniència política, no comprem gas rus.
Per descomptat, amb l’esquer de les sancions econòmiques ja establertes i d’altres, també en aquest mitjà termini s’impulsaran converses de pau. És improbable que amb Putin puguin avançar gaire i, per tant, és previsible un període llarg d’un alto el foc sobre el terreny que, en el millor dels casos, serà fred, és a dir, sense incidències militars. És per aquesta raó que crec que hauríem d’evitar fer promeses a Ucraïna que no podrem complir. Ucraïna no podrà quedar en el terreny indefinit d’una neutralitat que només serà interpretable com un distanciament d’Europa. Ucraïna ha de ser part d’Europa. Però em sembla que això demanarà alguna mena de règim especial, perquè no veig que, en la situació actual, o simplement amb un alto el foc, pugui esdevenir membre de la UE. Potser és manca d’imaginació per part meva, però em costa contemplar la possibilitat d’una Europa sense fronteres externes reconegudes pels veïns i, encara pitjor, amb l’exèrcit d’un país veí ocupant part del seu territori. Arribarà el dia que Ucraïna serà membre de ple dret de la UE, però em temo que només podrà ser en un context de pau amb Rússia.
En el llarg termini -dècades-, l’Europa democràtica no pot renunciar a Rússia. Hem d’aspirar a aconseguir que el poble rus vulgui ser part d’Europa, tot compartint els seus valors democràtics. En el gran joc multilateral de la geopolítica del futur les superpotències amb què Europa s’haurà d’entendre són els EUA i la Xina. En aquest gran joc, una Rússia democràtica ha de ser part d’Europa.
Finalment: tot això esdevé qüestionable si aquest diumenge Le Pen guanya les eleccions franceses. He preferit no pensar-hi.
