Ucraïna i el pes de la història
Contradiccions. Les guerres estan plenes de zones grises. Mentre la Unió Europea negociava ahir a Brussel·les un embargament a les importacions marítimes de cru provinent de Rússia, la petroliera estatal russa Rosneft anunciava un rècord de beneficis el 2021, tal com també ho ha fet la gasista Gazprom, gràcies a l’encariment del preu de l’energia durant la pandèmia. Els hidrocarburs financen la guerra de Vladímir Putin. I la dependència energètica de la UE alimenta les seves contradiccions. Només cal veure com el primer ministre italià, Mario Draghi, es posiciona en favor del boicot al petroli rus, mentre el gegant energètic italià Eni es mostra disposat a obrir un compte en rubles amb Gazprombank per esquivar les sancions europees contra Moscou i seguir important gas rus (que representa gairebé el 40% del total d’importacions de gas d’Itàlia).
Els pactes de Brussel·les s’escriuen, sobretot, a partir de la lletra petita. Entre la voluntat de consens i la guerra dialèctica hi ha tot un llistat d’interessos per quadrar.
Fractures. El debat sobre l’embargament parcial del petroli rus és només l’últim capítol de la complicada unitat europea davant la invasió d’Ucraïna. La divisió de fons és en la línia de front; en quin és l’horitzó que la UE ha de prioritzar per acabar amb la guerra a Ucraïna.
D’una banda, Kíiv pressiona per la lentitud amb què arriben les armes promeses des dels Estats Units o d’Alemanya. De l’altra, els preocupa que l’aposta per la diplomàcia redueixi el suport d’unes capitals que, ben aviat, podrien començar a notar els seus propis problemes econòmics interns.
Han passat vint anys des que l’antieuropeisme de l’administració de George W. Bush amb el seu falcó, Donald Rumsfeld, van sentenciar la divisió d’Europa en dos blocs davant l’oposició a la invasió de l’Iraq. Ara, l’horitzó d’una guerra enquistada a Ucraïna torna a obrir una falla entre la vella i la nova Europa. Un front –encapçalat per París, Berlín i Roma– vol preservar la seva voluntat de diàleg amb Rússia i impulsar una sortida negociada a la guerra. Davant d’ells, el bloc de l’Est prioritza l’ajuda militar i no pas buscar el que anomenen una solució honorable per a Vladímir Putin.
Memòria. En aquesta divisió estratègica també hi juga el pes de la història. La percepció de Rússia com a amenaça és filla de la geografia i del passat recent d’una bona part de països de la Unió.
Vaig llegir fa temps que, quan Angela Merkel va arribar per primera vegada com a cancellera alemanya a una cimera de la Unió Europea, 11 dels 27 caps d’estat o de govern que seien a la gran taula ovalada del Consell havien viscut, feia menys de vint anys, sota una dictadura. Al seu costat hi havia també l’aleshores president italià, Giorgio Napolitano, amb la seva memòria viva del règim feixista de Mussolini; el portuguès, José Manuel Durão Barroso, que presidia la Comissió Europea i va créixer sota la dictadura de Salazar, o el cap de la diplomàcia europea, Javier Solana, amb la seva experiència del franquisme.
Aquest pes de la història que es respira a les repúbliques bàltiques és inexistent avui als carrers de París, de Roma o de Madrid.
Però, amb la temptació del retorn a velles lògiques, la UE ha apostat per la militarització i el reforç de la dependència securitària que batega al ritme de Washington. La UE viu aquest retorn plena de contradiccions. Potser la història ha tornat, com escrivia Luuk van Middelaar a l’inici de la invasió russa, però el món és diferent.
