Ucraïna encara no és morta
Des que va començar la invasió russa d’Ucraïna, diversos analistes i opinadors d’aquí han sostingut que l’actual crisi bèl·lica a l’est d’Europa liquida definitivament, o en tot cas per molt de temps, les aspiracions catalanes a la independència. Potser sí... o potser no; els historiadors, pobres de nosaltres, no tenim el do de profecia que semblen posseir alguns articulistes sentenciosos. Sigui com sigui, per extreure de la guerra a Ucraïna lliçons eventualment extrapolables a casa nostra, el primer que cal és fer de manera correcta els paral·lelismes o les similituds, i no confondre –com es diu en castellà clàssic– el culo con las témporas.
Segons els que, tot just caigudes les primeres bombes sobre sòl ucraïnès, van córrer a cantar les absoltes de l’independentisme, el fet que les repúbliques secessionistes de Donetsk i Lugansk invoquessin, en el desencadenament de la crisi, el “dret a l’autodeterminació”, desacredita i inutilitza completament aquell dret a ulls de l’Europa democràtica. Però ningú que tingui mitja neurona en funcionament pot confondre ni equiparar les reivindicacions de Donetsk i Lugansk amb les de Catalunya.
Aquí, la teoria segons la qual una part del territori d’una vella nació històrica, si per causa dels moviments migratoris contemporanis adquireix una particular coloració lingüística i identitària, té dret a separar-se’n i “autodeterminar-se”, els que l’han defensada són els ideòlegs i propagandistes de Tabàrnia –que fins i tot en van inventar una bandera– o de l’entitat Barcelona is not Catalonia, amb la col·laboració dels mai prou ben poderats Boadella, Rivera, Arrimadas i altra genteta per l’estil. Si algun independentista ha pensat emmirallar-se en les “repúbliques” titella (titella de Putin) de Lugansk i Donetsk és que, a banda de no tenir cervell, tampoc no té ni la menor idea sobre la història d’aquella part d’Europa.
La frase que encapçala aquest article és també la traducció del títol de l’himne nacional ucraïnès, Chtche ne vmerla Ukrainy, compost el 1863. I no cal ser gaire perspicaç per entendre que un país l’himne del qual porta aquest enunciat no ha tingut una història gaire triomfal ni feliç. En efecte, després d’un remot passat medieval (segles IX a XII) més o menys gloriós i mitificat, el desenvolupament històric d’Ucraïna es va caracteritzar durant prop de 800 anys per la fragmentació política, les invasions foranes, la subjecció a imperis veïns i, des del Tractat de Pereiàslav (1654), la gradual i cada cop més implacable annexió de la major part del territori ucraïnès a la Rússia imperial dels Romànov.
Aquesta incorporació política va tenir un vessant fonamental d’assimilació identitària, amb mesures (restriccions a l’ús de la llengua ucraïnesa, russificació de l’ensenyament superior i de l’edició de llibres, prohibició de símbols i commemoracions nacionals, intent de regionalitzar Ucraïna...) que fins i tot ens poden resultar familiars. El país no va conèixer una fugaç i convulsa independència més que entre 1917 i 1920, enmig del caos provocat pel desenllaç de la Gran Guerra, la guerra civil russa, la guerra poloneso-soviètica, etcètera. No va haver-hi ni el temps ni les condicions per posar els fonaments d’un estat modern. Després vingué la sovietització, tant o més assimilacionista, repressora i gran-russa que el tsarisme; i culpable de l’Holodomor, la gran fam d’Ucraïna (1932-1933), provocada pels experiments econòmico-socials de Stalin i causant de diversos milions de morts.
Així, doncs, malgrat l’aspecte imponent que li donaven els seus més de 600.000 quilòmetres quadrats de superfície i 45 milions d’habitants (utilitzo les xifres vigents el 24 de febrer, abans de la brutal escomesa putiniana), Ucraïna no és un gran estat europeu dels de tota la vida, i fora grotesc contemplar-lo, des del nacionalisme català, com si hom contemplés França, creient que els secessionistes de Donetsk i Lugansk són l’equivalent dels independentistes corsos o bretons.
Encara que sembli una paradoxa, en l’escenari actual i enfront de la Federació Russa, Ucraïna és la nació (quasi) sense estat –¿què són trenta anys d’estatalitat davant dels set-cents de Rússia?–; és la petita nació (Rússia té una talla vint-i-vuit vegades i mitja superior) que lluita desesperadament per no ser absorbida, per rebutjar la doctrina de Putin (i, abans d’ell, de Stalin, de Nicolau I, de Pere I...) segons la qual “els russos i els ucraïnesos són un sol poble”. De fet, és la mateixa idea dels que criden "¡Cataluña es España!", si bé defensada amb mètodes diferents. Tot el nacionalisme català (institucions, partits i entitats) ha d’estar inequívocament al costat d’Ucraïna; i si algú no vol, si algú no és capaç ni tan sols de denunciar el gangsterisme de Putin, haurà d’assumir-ne les conseqüències.
Diu l’himne: “Ni la glòria ni la llibertat d’Ucraïna no són mortes, / la sort ens serà propícia, joves germans, / els nostres enemics desapareixeran, com la rosada al sol. / I nosaltres, germans, governarem el nostre país. / Per la nostra llibertat donarem cossos i ànimes, / i demostrarem, germans, que som de la nissaga dels cosacs”.
Que així sigui.
