26/02/2022

Ucraïna i el dret a existir

3 min
card

El 1986 vaig votar no al referèndum sobre la pertinença d’Espanya a l’OTAN. No me’n penedeixo: en aquell moment l’atlantisme semblava una concessió als colpistes del 23-F, i l’Aliança tenia com a comandant en cap un cowboy destraler anomenat Ronald Reagan, que havia impulsat la instal·lació d’euromíssils i amenaçava de militaritzar l’espai exterior. Però, tres dècades després, no puc retreure als ucraïnesos que vegin l’OTAN com l’única garantia possible de la seva sobirania, i del seu alineament -lliurement decidit- amb les democràcies europees. La guerra ha confirmat les seves prevencions. ¿És estrany que Kíev busqui protecció davant d’un veí autòcrata, nostàlgic de l’URSS, que utilitza la guerra com a arma diplomàtica? Ningú pot creure que una Ucraïna “neutral”, com exigeix Putin, pogués sentir-se segura ni un segon. Per molt que alguns experts en geopolítica justifiquin la dèria russa d’envoltar-se de països amics, l’únic que ha quedat clar amb la crisi actual és que qui ha de tenir por d’una agressió no és Putin, sinó els seus veïns. Tret d’aquells a qui Moscou considera amics, com el sàtrapa bielorús Lukaixenko.

Potser Occident, després de guanyar la Guerra Freda, hauria d’haver estat més generós amb la humiliada Rússia. Potser l’ampliació exprés de la UE i l’OTAN hauria d’haver-se tirat endavant d’una altra manera. Però no es pot justificar la invasió d’un estat sobirà, tots els morts i els estralls, en un acte de teòrica “autodefensa” i a l’empara d’arguments tan absurds com la necessitat de “desnazificar” el país (i més tenint en compte que el líder ucraïnès, Zelenski, és jueu i net d’un militar que va servir a l’exèrcit soviètic). Els ucraïnesos van lluitar amb gran coratge durant l’Euromaidan perquè creien en el model europeu occidental i Putin no té cap dret a obligar-los a seguir el camí de Rússia, que per cert és el camí de l’autocràcia i el neocapitalisme corrupte. Resulta curiós, per cert, que alguns interpretin l’acció militar de Putin com una “revenja” per la caiguda de l’URSS. Són els ucraïnesos els qui tenen més motius per la rancúnia, perquè va ser Stalin qui els va castigar amb l’holodomor, la gran fam que va delmar la població ucraïnesa a la dècada dels trenta.

I malgrat tot es pot, i cal, empatitzar amb els russos. Per descomptat, amb els milers que s’han manifestat contra la guerra (prop de mil cinc-cents han estat detinguts), però també amb tots els que encara arrosseguen el desconcert posterior a la caiguda de l’URSS. En el retrat del que anomena homo sovieticus, la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx escriu: “L’estat havia esdevingut el seu univers [...] No podien abandonar la gran història, dir-li adeu, ser feliços d’una altra manera [...] Perdre’s en una existència privada, com passa avui. Les persones tenen ganes de viure simplement, sense grans idees. És una cosa que no havia passat mai a Rússia, ni tan sols a la literatura russa. En general, som guerrers. O estem en guerra o ens preparem per fer-la”. Potser aquest desajust en la psique col·lectiva, que Putin (exoficial de la KGB) representa millor que ningú, explica el despit i l’arrogància de l’actual govern rus, però no justifica els seus actes. El Kremlin és com el vell palau d’un aristòcrata arruïnat, que intenta tapar amb patriotisme una realitat social i econòmica poc falaguera. De tot això, molts russos no en són còmplices, sinó víctimes. I també tenen dret a un bocí de futur. Però, per desgràcia, encara no som al temps de la cooperació. Abans cal deixar clar a Putin que la guerra no surt de franc.