Twitter i la indignació
La frustració és un sentiment poderós i invasiu, per això és habitual que ens obliguem a ser pacients i a relativitzar quan la impotència es torna asfixiant. Una societat frustrada és perillosa per diferents motius: en primer lloc, perquè la decepció permanent, sumada a la sensació que hem perdut el control sobre els esdeveniments del nostre dia a dia, ens pot arrossegar cap a un estat depressiu, endormiscat, catatònic; en segon lloc, perquè, ben al contrari, aquests mateixos ingredients poden derivar en una barreja de resultats antagònics als anteriors, que es tradueixin en un vessament de fúria, en l’esclat de tota la ràbia que neix justament de la sensació que, quan tot sembla perdut, no hi pot haver gaire res més a perdre. Aquestes dues derives no són gens desitjables i, no obstant això, ens estem acostumant a observar símptomes de l’una o de l’altra en les persones del nostre entorn.
Les xarxes socials poden ajudar en certa manera els qui s’inclouen dins el segon grup: al capdavall, la mateixa naturalesa visceral i explosiva d’aquestes eines apel·la precisament al fetge, a la part primària i emocional que de tant en tant ens demana guaitar per tal de no tornar-se putrefacta dins de l’organisme. Les xarxes socials, amb la immediatesa que els és inherent, amb les bombolles d’afinitat que ens atorguen la sensació falsa i alhora plàcida que tantíssima gent pensa com nosaltres, ens permeten canalitzar el que sentim en un entorn que, per una banda, ens reafirma en les pròpies conviccions i que, per l’altra, retroalimenta unes incerteses que tanmateix continuem sense saber resoldre en compartir-les, atès que Twitter dona altaveus però no respostes, o no sempre.
La funció d’un espai com Twitter, a dia d’avui, té l’avantatge de permetre vomitar tota mena de pensaments, reflexions i explosions de ràbia i d’impotència sense que la violència vagi més enllà d’un nombre limitat de caràcters o, en el pitjor dels casos, d’un fil de tuits més o menys llarg i feixuc. De fet, aquesta funció és molt més interessant per a la humanitat —malgrat que algunes vegades convidi a la banalització i a la sensació que hom lluita per una causa important fent tot just un retuit— que no pas l’ús que se’n fa des d’algunes institucions, partits, càrrecs polítics o altres organismes que confonen el tuit amb l’acció, la paraula amb els fets. Això, no cal dir-ho, és un error, perquè ja des de petits ens ensenyen que una cosa és dir i l’altra és fer, i aquest és un aprenentatge que sobretot hauríem de tenir ben present els qui vivim de les paraules. I és que el respecte sagrat a la llibertat d’expressió; a la verbalització i a la plasmació escrita —o cantada o il·lustrada— del que pensem i sentim, només té valor des de la consciència que paraula i acció, malgrat que puguin anar unides a vegades, mai no poden percebre’s ni jutjar-se com a entitats sinònimes. Això ja era així quan els mecanismes per expressar-se eren més limitats, quan la informació era patrimoni dels mitjans de comunicació i la llibertat d’expressió era un concepte a què podien recórrer els creadors que tenien els recursos suficients per difondre un determinat missatge. Ara, però, els límits són difosos, la informació pot venir de moltes bandes, i la llibertat d’expressió és un dret que ens pertany a tots perquè tots tenim les eines que ens calen per magnificar l’impacte d’allò que volem dir o escriure o dibuixar o cantar.
Twitter, naturalment, obre la porta que tota mena de gent pugui dir-hi la seva. Això significa que Twitter —com les altres xarxes socials— ens recorda d’una manera més directa allò que ja sabíem i que les urnes de tant en tant materialitzen: que les mentalitats retrògrades i l’homofòbia i el masclisme i l’elitisme i la injustícia i el racisme i la intolerància estan molt escampats. Twitter també ens enfronta a realitats incòmodes, com quan algú que potser opina com nosaltres en alguns aspectes transmet el seu punt de vista d’una forma que podem trobar maldestre, vulgar, grollera o poc eficient. Tot plegat s’accentua quan la frustració i la impotència creixen tan ràpidament i amb tanta força que contribueixen a la banalització dels processos de revisió, de reescriptura o de reflexió que existien quan aquest nivell d’impulsivitat era incompatible amb un ressò social significatiu. Avui, i així les coses, és indignant que es pugui penalitzar algú per exposar, en aquests termes de visceralitat i amb més o menys bon gust o encert, una opinió que podrà ser compartida o no, però que no deixa de ser només això, una opinió, una valoració, la plasmació d’un pensament o d’una idea. Ara només ens cal preguntar-nos quanta més frustració i impotència sabrem tolerar, en aquests temps farcits d’altres obstacles de tota mena, abans que Twitter esdevingui insuficient per a la canalització escrita d’una dosi de ràbia que ja supera de bon tros els dos-cents vuitanta caràcters.
Laura Gost és escriptora
