És ben cert, no pot ser més cert, que una amenaça a Twitter pertorba i segons com espanta, siguis el rei, un tertulià, un polític, un còmic o tot a la vegada. Al molt recomanable llibre L’armadura del rei s’hi explica com Joan Carles I va enfurismar-se de valent quan Joan Tardà va dir durant un acte de les joventuts d'ERC: “Visca la república i mori el Borbó”, sense que servís de res que li expliquessin que era un crit que hom deixava anar en èpoques del seu avantpassat Felip V. Hi ha amenaces que (per concretes, perquè estan documentades) potser hom les denuncia. I hi ha amenaces que (per exagerades, per infantils, per mal redactades) potser hom se les tira a l’esquena.
Tots volem que ens estimin, que ens diguin que ho hem fet bé. Si algú riu d’un acudit nostre, si algú diu que allò que escrivim, cuinem, dibuixem, cantem li agrada, que feliços som per un instant. “Et segueixo”, sento que li diuen, de vegades, a algun famós. Que bonica que és l’expressió, que senzilla i que fantàstica. Twitter, esclar, té aquesta part, també, o no hi hauria ningú.
Però quan algú es queixa de Twitter sol parlar, esclar, de les amenaces gruixudes. “Em van dir que em volien violar perquè era indepe” o “Em van dir que em volien atropellar perquè soc constitucionalista”. Com dic, sé el mal que poden fer aquestes paraules, no tant a l’interessat sinó als que se l’estimen (pares, fills...). Però n’hi ha d’altres, de paraules de Twitter, que són menys delictives i diria que fan més mal. D’aquestes mai en parla ningú. No veureu mai ningú que digui: “Em van dir insubstancial” o “Em van dir inculte” o “Em van dir que els recordava aquella tieta una mica piripi de la festa familiar” o “Em van dir que faig comentaris condescendents i pijos” o “Em van dir que no tinc nivell” o “Em van dir que brutejo”. Són aquestes petites paraules les que destrossen, perquè potser temem que tinguin part de veritat.
Empar Moliner és escriptora
