28/07/2021

Turista soc jo

2 min

Veure els estralls del turisme, fent de turista o veient el comportament dels turistes, és devastador. Tu fas de turista –encara que no vulguis, esclar– i algú et diu “Bella, España, Barcelona? Messi? Comer? Drink?” Tu no pots evitar la cara de fàstic, també per culpa del cansament sota el sol (pujar escales, veure pedres, fer cua...) i perquè et sap greu aquella humiliació cambrera. D’altra banda, veus el comportament dels teus companys de ramat. La histèria per la foto fa que si cal s’enfilin sobre de l’estàtua de Posidó, a Súnion, o a la Sagrada Grua de la Sagrada Família a Barcelona. I la histèria per mirar com ha quedat la foto (al mig del pas) fa que, si cal, empenyin escales avall del Park Güell els tres avis centenaris que, amb un bastó, caminaven dificultosament amb l’audioguia a l’orella.

És impossible ser digne com a botiguer i com a comprador en un lloc turístic. I és impossible que el lloc turístic deixi de ser turístic. Els turistes van a veure un monument, perquè sí, perquè toca, perquè ho fa tothom o perquè els emociona. I els que tenen un bar o una tenda al costat del monument no tenen més remei que vendre records, perquè no poden pas vendre coixins, raquetes de tenis, mobiliari d’oficina o menjar per a mascotes. I no tenen més remei que fer menjar típic però fàcil, però força ràpid (ràpid de fer, ràpid de menjar, ràpid de pair, ràpid de pronunciar).

De vegades, quan el monument encara no és un monument de masses, quan al voltant del monument hi ha tot un teixit de comerços, els autòctons s’acosten a la zona per fer-hi vida amb tota naturalitat. Aquell és el moment, el moment de no pervertir, de no ambicionar, de pensar en la gallina dels ous d’or. És el moment, encara, d’alguns monuments catalans. La ciutat romana de Tarragona, les ruïnes d’Empúries, el mercat de la Boqueria (encara) i tots els altres, el Priorat i moltes de les DO catalanes.