Turisme de sumes

 “Girant la ullada cap enrere / guaita les ombres de l'avior, / i de la nova primavera / sap on s'amaga la llavor” (La Balanguera).

Em deia un empresari veterà, amb el saber d'un vell diable adobat en mil experiències, que amb el canvi de clima i les temperatures elevades del termòmetre només cal esperar que algun operador europeu programi l'hivern de Mallorca per deixar de parlar d'estacionalitat. Era evident que no imaginava xifres com les de l'estiu, però sí dinàmiques semblants, encara que a menor escala. Segurament, en fer l’apreciació, comptava amb l'alt poder mimètic que existeix en el món del turisme, que quan un fa alguna cosa que li funciona mitjanament bé, immediatament altres li repliquen la idea, de manera successiva, fins a arribar a les xifres exagerades que caracteritzen aquesta activitat. 

No crec que ningú posi en dubte que la predicció és totalment creïble. Que un operador programi, en aquest cas, l’hivern a Mallorca i mobilitzi una flota d’aeronaus per transportar turistes és el modus operandi tradicional en el regne dels paquets combinats. Però, tanmateix, el més significatiu i, a la vegada, preocupant és que un nou flux de visitants es pugui desencadenar, amb tots els impactes que representa això, a partir d’una decisió presa fora, pràcticament aliena a qualsevol voluntat local, en funció d’interessos econòmics deslocalitzats i, cada dia més, sense rostre. La dependència forma part de l’ADN de la indústria del turisme de masses i, en conseqüència, genera dinàmiques colonitzadores extemporànies. 

Si a la dependència (primera paraula clau) s'hi afegeix la quasi nul·la capacitat de gestió sobre les grans infraestructures d'entrada de passatgers (ports i aeroports), es configura un quadre de submissió complet, en el qual el que uns tenim com a país els altres ho veuen com a oportunitat de negoci. Mallorca for export. Aquesta relació perversa va crear codis i dinàmiques particulars. El mimetisme (segona paraula clau) n’era un, responia al fet que el missatge que emetia la demanda (els operadors) era únic: més llits per abastar la seva expansió en el mercat. Durant dècades es va créixer sota la síndrome de la quantitat (una altra paraula clau) en detriment del plaer pel producte. La cosificació dels clients. 

Quan es va començar a parlar de productes nous i específics al marge de la iniciativa dels operadors, en la majoria de casos –per exemple, el cicloturisme o el senderisme– s’optava per utilitzar les instal·lacions d’allotjament existents, condicionant-les a les exigències dels nous tipus de client. Per contra, com era el cas del turisme de golf, en altres casos es va optar per desenvolupar una nova oferta adjacent d'instal·lacions d'allotjament. Els camps de golf i les instal·lacions es van convertir en diana del moviment ecologista, que va aconseguir aturar aquella creixent febre golfista. 

No és extemporani recordar la disjuntiva anterior, ja que la història es pot repetir. La pandèmia ha consolidat el treball a distància com un fet quotidià i irreversible. Una circumstància que de pressa ha generat una veta de mercat altament desitjable per als grans fons d’inversió, que han vist la possibilitat d’induir una demanda de pisos de lloguer (Nou Llevant i altres zones a Palma) per als nous nòmades digitals. És l’il·lusionisme del mercat: el que en principi era quedar-se a casa a treballar es converteix en desig de desplaçar-se a indrets suposadament amables i càlids. El resultat pràctic, en la societat receptora, és que es consumeix espai urbà per a treballadors remots forasters i es relega els residents a condicions d’habitatge poc assumibles per a molts d’ells. Mentrestant, la major concentració d’allotjament turístic d’Europa roman aliena al fenomen. 

És evident que el mercat té una visió compartimentada de la realitat i, molt al contrari del que es pregona i es pensa, és poc eficient en el consum de recursos i la utilització d’infraestructures en general, les sinergies són parcials i imperfectes. No obstant això, els poders públics i els ciutadans, com a tals, tenen l’obligació d’observar la realitat en el seu conjunt, per conformar allò que es diu bé comú. En aquest cas, la paraula clau és la sobirania que resideix en el ciutadà i de la qual emana la capacitat de dictar normes i definir les regles del joc, funcions que no es pot atorgar el mercat. Cada segment de mercat, cada compartiment, no es pot considerar un sumant d’un compte global en una addició sense fi, simplement és un factor que incideix en una realitat més complexa que cal ordenar. 

La circumstància climàtica i la postcrisi de la pandèmia creen un escenari de possible ruptura de l’estacionalitat; si es deixa en mans del mercat, es convertirà en un factor de tensió, una volta de rosca més en la massificació. Allò que sempre s'havia considerat desitjable i bo es converteix en un factor de preocupació. De la utopia a la distopia. No es pot trencar la hibernació del model –com a factor de reposició– sense abans redimensionar de manera contundent el conjunt íntegrament. En els escenaris de futur, en una transició real, cal contemplar aquests nous elements com una possibilitat certa.   

No és cap secret que l’activitat econòmica a l’illa s’analitza únicament des de la perspectiva de la temporada alta i mai des de la temporada baixa. Potser no estaria gens malament fer en algun moment, i de manera urgent, un exercici d'inversió i avaluar les dimensions de les coses des de l’opció del repòs. Ajudaria a calibrar millor els paràmetres i adquirir una consciència més acurada de les dimensions i els límits. Correm el perill de perdre de manera definitiva aquesta preuada referència que encara ens queda.