Turisme interior

Un senyor com Pablo Casado i, sobretot, com la cort de pensadors, caps de premsa, preparadors, preceptors que l’acompanyen són una cosa que coneixem bé. Una altra cosa són les persones que cada dia treballen, riuen, es descollonen, ploren, s’abracen a algú.

Que Pablo Casado es pregunti (amb interès) si parlem el mateix idioma servidora de vostès i en Miquel Montoro (que és com si es preguntés si la reina Letícia i Ivan Sánchez, l’actor de telenovel·les mexicanes, parlen el mateix idioma) m’il·lusiona. Mentrestant, mentre aquest senyor i els seus assessors segueixen provant jugades mestres, nosaltres anem fent. Anem a les illes Balears –aquest any, potser val la pena descobrir-nos entre nosaltres– i parlem, i demanem menjar, beure, allotjament i qui sap si més coses. Aquest any, aneu al Principat i parleu i demaneu menjar, beure, allotjament i qui sap si més coses.

Potser el covid farà possible el que tots aquests fantasmes vulguin evitar. Que fem turisme aquí, entre nosaltres. Que ens coneguem. I ja se sap que conèixer-se és estimar-se. No em vull imaginar el dolor dels diversos caps de campanya davant del rotund i alegre “turisme interior”.