OPINIÓ

A tu, entranyable desconegut, amb afecte

Es diu que el més difícil per a un escriptor és atrevir-se a escriure una segona novel·la. Es parla de vertigen, de por de decebre, d’expectatives i llistons que esdevindran un llast encara més gran i paralitzador en el cas dels autors que han tingut una bona acollida amb el primer llibre. La qüestió del temor de no satisfer els lectors en la segona novel·la diria que és una de les preguntes que més solen repetir-se en les presentacions d’escriptors primerencs que -pobres ingenus- gosem fer durar la felicitat que ens proporciona la primera obra sense tenir present l’infern que ens espera a partir d’aleshores.

Aquestes, però, són advertències que almenys formen part de les converses habituals entre escriptors. Com a mínim -a base de recordatoris benintencionats i nascuts sovint de l’experiència aliena-, un escriptor que publica una primera novel·la sap que ha de tenir presents les vicissituds que definiran la concepció de la segona. Com a 'Crónica de una muerte anunciada', tal vegada la realitat serà la mateixa, però és d’agrair que se’ns digui a quina realitat ens tocarà atenir-nos.

No obstant això, hi ha un fenomen sobre el qual es parla molt menys en el circuit literari -si és que se’n parla. Un repte que l’autor principiant ha de descobrir pel seu compte, que ha d’afrontar a pèl; un desafiament que, per alguna estranya raó, els escriptors consagrats s’abstenen de compartir amb els qui comencen. M’estic referint, naturalment -i no cal que feu veure que no sabeu de què parlo, autors de prestigi i amb llarga trajectòria-, al fascinant, imponent i particularíssim món de les dedicatòries. De les personalitzades, dic.

Enguany, per Sant Jordi, com a escriptora novella, vaig estar signant exemplars de ‘La cosina gran’ a diferents paradetes de Palma durant tota la jornada. Em va emocionar profundament el nombre de persones que van apropar-se on jo era per tenir firmat el seu exemplar, sobretot perquè, a diferència del que havia passat en les presentacions prèvies del llibre a distints indrets de Mallorca, fonamentalment vaig interactuar amb gent que no coneixia però que, tan bon punt va col·locar-me el llibre al davant, va deixar de ser desconeguda per a mi.

Només se m’ocorre definir com a màgic i realment entranyable el moment en què algú que no has vist mai abans compra el teu llibre, et demana que l’hi dediquis i, tot seguit, amb una transparència i honestedat que t’arriben al cor, et diu: “Aquest exemplar és per al meu cunyat. És un gran pediatre, molt lector, sobretot d’assaig, i viu a Campanet, que està molt a prop de sa Pobla, el teu poble”. O bé: “No em coneixes, però em dic Aina i el meu pare tenia una botiga al costat d’on vivia la teva mare quan era petita, i el meu fill ara estiueja a prop de la teva barriada, i vaja, que no llegeixo molt sovint però el teu llibre em fa moltes ganes i també el llegirà la meva nora, si li vols dedicar a ella també. Paula. És mestra d’educació infantil”. O també: “Li pots dedicar a en Joan? És un gran lector. I molt fan del Barça. Li agrada llegir i és molt sensible, de fet li agrada molt la música, també. I què més…? Bé, té 14 anys, i no sé què més dir-te, només això, que sí, que és molt bon noi, en Joan”.

Llavors aquella persona et mira, somrient, amb els ulls radiants de qui desitja comprar el teu llibre pensant en una persona que sens dubte deu ser més única que quaselvol dels llibres de la paradeta. I és que Joan, Paula, Aina, cunyat: no us conec de res, però em sembla conèixer-vos de tota la vida. Tot plegat gràcies a la minuciosa i tendra descripció que procuro assimilar ràpidament, i que em condueix a un repte tan estimulant com vertiginós: i ara com se suposa que relaciono ‘La cosina gran’ amb tota aquesta informació que em sento incapaç d’obviar? Com ho faig per parlar de vosaltres i del llibre en un paràgraf ni massa llarg ni massa breu, i sempre unitari, coherent, sense solemnitats, àgil, adient, bonic i a l’alçada? Escriptors consagrats: com ho feu, vosaltres, i per què no compartíreu les vostres estratègies abans?

Al final, i creuant els dits amb la mà que no subjecta el bolígraf -això de ‘suar tinta’ cobra un nou sentit quan has de fer dedicatòries personalitzades per Sant Jordi-, obligo el meu cap a recordar que sí, que el primer llibre ja està escrit, però que tanmateix tothom sap que la part difícil ve després. Així doncs, activo totes les neurones, intento no deixar-me influir per la cua de gent que espera -confio que ells es quedin també satisfets amb les dedicatòries personalitzades que els faré quan arribi el seu torn- i d’alguna manera, i no sé ben bé com, aconsegueixo escriure alguna cosa així:

“Per a en Joan, un jove sensible, amant de la música i de les paraules: espero que gaudeixis d’aquesta història sobre tornar grans i que quan tornis gran segueixis essent tan bon noi com em consta que ets ara. Una forta abraçada i feliç Sant Jordi. I visca el Barça. Laura.”

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF