02/04/2021

Un tsunami alemany, però menys

4 min

La cancellera Merkel ha volgut subratllar que el seu govern no havia animat la ciutadania alemanya a viatjar a Mallorca, sinó que havien estat els hotelers de les Balears i les aerolínies amb les seves ofertes els que havien provocat el ‘tsunami’ de visitants (realment el tsunami ha estat un marejol, pel que s’està veient, però aquesta no és la qüestió). Per alguna raó, segurament incòmoda, obvià referir-se als touroperadors com a incitadors i còmplices necessaris per activar el flux de viatgers. No es pot oblidar que el major operador turístic alemany va ser rescatat pel govern d’aquell país just quan començava la pandèmia i, com a resultat d’aquesta intervenció, ara el govern alemany n’és un accionista important. L’angeleta, idò, no era tan innocent com volia deixar entendre.

Els fets han donat peu a debats paral·lels –allà i aquí– sobre els privilegis del turisme alemany a les Balears. Es dona la paradoxa que mentre els ciutadans alemanys poden viatjar a les Illes Balears, els espanyols no ho poden fer fora de la seva comunitat autònoma, ni els alemanys poden rodar per altre länder que no sigui el de residència. El Govern balear no tenia gran interès en una Setmana Santa plagada de turistes, per no forçar les costures de la situació de “no risc” de les estadístiques de la pandèmia. “L’objectiu és l’estiu”, es va dir. Possiblement, tenien raó. Els governs de Madrid i Berlín, com s’ha pogut veure, se n’han rentat les mans. Més enllà de les recomanacions sanitàries i humanitàries de les administracions a la població de no viatjar, ha prevalgut l’interès dels agents que operen en el mercat. Tot, en conjunt –les formes, el debat a Alemanya, la limitada capacitat de l’administració autonòmica, el sobresacrifici de la població–, representa la constatació real de l’existència d’un model de societat dependent.

La sensació que es desprèn de tot l’enrenou és que les Illes Balears estan segrestades per la idea turística. La percepció que es té d’elles a fora es circumscriu a la d’un lloc d’estiueig, de segona residència o similar. En concret, per part del poder econòmic, simplement, un espai de negoci, un territori explotable o un medi supeditat a la rendibilitat de la indústria dedicada als viatges. D’aquí surt la idea molt madrilenya que a Mallorca “fermam els cans amb llonganisses”, que ens perjudica pressupostàriament. Només es miren les macroxifres. La pandèmia, com qui no vol la cosa, ens ha posat al centre d’un nou debat utilitarista. La disputa entre allò que ens suposa una major utilitat, en el sentit que ens proporcioni més plaer o satisfacció, o el que és correcte, on la utilitat s’ha de buscar en les conseqüències posteriors. Un debat d’ordre moral que també té la seva substància econòmica i... política. Aquí, pel que es veu, el resultat ha estat determinat per un interès sectorial i una visió a curt termini. Un cop més, sobrevola la idea de dependència.

La pandèmia, arreu del món, ha deixat en suspens infinitat de qüestions per resoldre. Ha provocat una mena de téntol, en què el temps compta, per reflexionar sobre el futur, el que s’hauria de fer a mitjan i llarg termini –el curt termini és supervivència. Deixant de banda qualsevol tipus d’actitud negacionista –la societat global ha donat peu a un negacionisme global, aliment d’actituds ultramuntanes–, cal considerar que el món postpandèmic serà molt diferent del que hi havia abans de l’arribada del virus. Slavoj Zizek –per citar un dels molts pensadors que des de diferents àmbits i posicions han arribat a conclusions similars–, en les reflexions que fa en seu opuscle titulat Pandemic!’, diu que “no podem continuar com fins ara, fa falta un canvi radical”. Podem discutir si ha de ser més o menys radical, però no la necessitat del canvi.

El filòsof eslovè insisteix molt en la idea que tots “estam en el mateix vaixell”, com a element nodal. Les solucions no poden ser individuals, sinó que han d’evocar el sentit de comunitat global de la humanitat. Certament, es fa difícil albirar un àmbit de solucions distint del que ell descriu. Dins aquest context, de sinergies i interrelacions múltiples, de reflexió profunda, de naixement de nous conceptes, d’engiponar noves realitats, no resultarà gens positiu per a les Illes Balears que es tingui d’elles una visió tan unidimensional. Que el pensament les relegui a un paper estranyament predeterminat. Que l’Estat les vegi principalment com una font d’ingressos i una oportunitat de negoci turístic i els països europeus les considerin exclusivament com una àrea de serveis del continent. El llast d’aquesta imatge les condemnaria a una posició residual i dependent que limita la llibertat per definir un procés de transició harmònic amb una voluntat pròpia i una idea sostenible. La dependència les condemna.

Però no només a les Balears. Trencar la cadena –o cadenes– de dependència que inevitablement ha creat la deslocalització de la producció ara és una necessitat peremptòria per a Europa. Paga la factura del menyspreu neoliberal cap a les classes populars europees que constituïen la força de treball de la seva industria per substituir-la per una altra força de treball esclavitzada en països sense gens de respecte pels drets humans. Aquest és el furóncol que la pandèmia ha fet supurar en les democràcies europees. La manca de respecte als seus principis democràtics, alimentada per la cobdícia del capital, ara es paga amb debilitat i supeditació. Qui ho havia de dir, després de segles dominant, que ara la paraula clau pogués ser independència. Reindustrialització, resiliència, revolució digital... molts poden ser els eufemismes que s’utilitzin, però la realitat és que Europa necessita retrobar el seu camí. Confiar més en la gent, més que les aventures del capital.

Aquest és vaixell en el qual navegam. La posada de llarg del vocable independència pot afavorir les Balears. No obstant això, és molt possible que una part de la personalitat col·lectiva illenca estigui sotmesa a una certa síndrome d’Estocolm. Resultat d’estar segrestats per la “idea turística”, la relació quasi colonial amb els grans operadors internacionals i la dependència d’un model imposat des de fora. Aquí, també, el concepte clau és trencar les cadenes de la dependència. Els aires que arriben d’Europa són aprofitables. Bones notícies. Però caldrà fer un exercici de sobirania fins allà on es pugui i convingui per aprofitar-ho. L’alternativa és quedar-se al racó de l’àrea de serveis esperant. Farà falta teixir moltes complicitats per transmetre la confiança necessària per aconseguir-ho.

Celestí Alomar és geògraf

stats