La truita de patates és el que relliga Espanya, diu 'El Mundo'

"Debat tancat: Espanya es decanta per la truita amb ceba", proclama als quatre vents la portada d'El Mundo. (Efectivament: ja som a l'estiu). Es veu que el diari ha encarregat a Sigma2 que deixi per un dia les intencions de vot i investigui demoscòpicament les preferències truitaires dels espanyols. La conclusió és inapel·lable: el 73% es decanta a favor de la ceba. Tot podria quedar en una simpàtica estadística si no fos perquè l'article és una peculiar peça d'autoafirmació nacional. Resulta que han creuat les dades amb les d'intenció de vot. I això permet escriure a l'autora: "El toc dolç de la ceba uneix tots els partits, inclosos Vox i Podem. ¿Podria ser aquest ingredient la clau d'una gran coalició que desencalli les reformes que tant necessita el país?" La crònica no s'estalvia assenyalar que en els dos extrems de l'espectre polític hi ha precisament els percentatges més elevats de sensecebisme. I afirma que la inclusió de ceba és un consens equivalent al del 1978.

Evidentment, en tot plegat hi ha ironia estival –i el talent al teclat de l'autora, Emilia Landaluce–, però també pura doctrina nacional. Perquè no només s'assenyala el consens polític, sinó també el territorial: "La història i la llegenda es confonen a l'entorn d'un plat que no és valencià com la paella, basc com el marmitako o andalús com el gaspatxo: és de tots, i des de diversos indrets d'Espanya se'n reclama la paternitat". El diari no s'està d'assenyalar que la truita espanyola té més complexitat que la dels veïns francesos, "que per la seva senzillesa constitutiva no admet aquest tipus de debats". "Deu ser que els francesos són molt jacobins", deixa caure. Com si El Mundo fos exemple de descentralització i federalisme. En fi, cambrer, posi'm un pintxo de truita, si no li fa res. Amb carxofa, sí.