Som trossos de continent
La demografia confirma la sensació, tan neguitejant, que a les nostres illes, sobretot a Mallorca i a Eivissa, som massa –i ja hem de tenir en compte Menorca, segons que escrivia Ivan Martín dia 9 de setembre en aquest diari. Aquesta sensació et pot assaltar a molts de moments del dia i als llocs més insospitats. Però si anam als episodis més habituals, servidor em limitaré a comentar-ne un d’especialment incòmode. En una situació ideal –a partir de les deu de la nit, per exemple– el trajecte de ca nostra a Palma fins a la casa del poble es resol en tres quarts d’hora. Si surt de ca nostra a Palma a les sis de la tarda, guanyar la via de cintura a la rodona que dona sortida cap a Son Rapinya i fins a enfilar l’autopista d’Inca, no baixa de... tres quarts d’hora.
Passa pertot arreu. Els embossos d’entrada i sortida de les grans ciutats ja fan part del preu que hem de pagar per moure’ns. Però el model que causa aquestes aberracions neix d’una (mala) gestió de grans territoris continentals. Per què no s’entén que una illa no és un tros de continent a la deriva? Per començar, perquè estam educats de forma que, davant un mapa, i amb notables excepcions, normalment ens preguntam de qui són les illes que hi apareixen. No se’ns acut que les illes poden ser seves. I, quan es dona el cas, els illencs ho celebram amb un regust de greuge comparatiu.
Però ara parlam d’unes illes que no es tenen elles mateixes, sinó que viuen engrunades per la història d’un estat molt gros. La gran reivindicació pendent, en molts d’aspectes, és el reconeixement de la insularitat i de la illeïtat per part de l’Estat i dels habitants dels seus territoris –i per part d’una superestructura com és la Unió Europea, poc sensible a la suor de les poblacions illenques.
El decreixement demogràfic d’aquestes illes a la deriva és una primera necessitat per a la pervivència decorosa dels seus habitants. I no és un problema de solució fàcil, però n’hi ha, de solucions (vegeu Les claus per limitar la població balear...) Que la necessitat de trobar-les és intensament sentida ho prova el fet que la presidenta Armengol fes constar al darrer congrés socialista que “El govern espanyol no només ha d’atendre l’Espanya que es buida, sinó també la que s’omple”. Sí, presidenta, i encara més la que vessa.
Guillem Frontera és escriptor
