OPINIÓ
Opinió 28/04/2019

Si la trobeu, aviseu-me!

i
Laia Malo
6 min

La barreja de teixit sintètic i cotó dels llençols, plens de coloraines que dibuixen una col·lecció de gratacels de Nova York, li semblava d’allò més còmoda quan el despertador encetava el seu ritual de crits i rialles i sons estridents enllaunats, a les sis del dematí –com ahir, com demà; però als vespres, quan s’hi havia d’embolicar els calls i l’esquena baldada, li feia una angúnia que returava una son preparada d’hores ençà.

El programa de ràdio s’anava enfilant, jugava males passades a desconeguts que també s’acabaven de llevar a l’altra banda de les ones i ansiaven una dosi doble d’optimisme per encarar el dia. I vinga riure i tossir, baixet, mentre una càpsula tòxica pixava cafeïna i ell pixava una orina fosca, espessa, cansada.

Al congelador, l’esperava un entrepà de 'baguette' prefabricada que l’esposa atenta prepara cada dilluns en remeses de 5 x 4 (els nens encara dormen) i ja s’ha enfundat la roba neta i polida i planxada, amb tot rasposa i incòmoda malgrat els esforços d'ella.

Potser hi anirà algun dia, aviat, a Nova York, per celebrar els quaranta; ara que ja hi ha vols 'low cost', podria sol·licitar un crèdit d’aquests ràpids que no comprovaran que li queden disset anys d’hipoteca, que la dona és a l’atur des que va parir la tercera criatura i la mare dorm a l’habitació de les joguines amb l’alzhèimer just detectat –no han tingut temps de demanar l’ajut a la dependència i tal vegada ja no hi seran a temps.

A dos quarts de set, el locutor desvela la broma a la noieta que els escolta des d’una cafeteria de la benzinera que hi ha a vint o trenta quilòmetres del punt per on ell passa ara, amb la furgoneta carregada de morter, rajoles i caixes d’eines. Ara anuncien descomptes a la botiga de mòbils, ara una agència de viatges ofereix de nou les amèriques, ara el disc d’un concursant de televisió ha sortit a la venda i s’encén el quart cigarret quan just avisen que són les set i que bon dia, matiners!

En aturar per dinar, més de set hores després, els companys més joves s’exclamen, perquè ningú ha pensat que podrien haver fet un menú en aquella benzinera, amb la noieta que feia divuit anys i ha confessat que no tenia parella, mentre fullegen el diari començant per les pàgines esportives i, després d’alçar la veu en tandes per recordar les millors escenes del joc, el tornen a tancar per comentar amb una seguretat solemne la coberta, que explica les mateixes desgràcies de sempre, perquè això acabarà malament i tanmateix el món està fet una merda i sempre hi sortim perdent els mateixos. Canya, vi amb gasosa, cigaló i sant tornem-hi que no ha estat res.

Ara no troben aparcament, la pluja no ha deixat que el morter s’eixugués i el cap s’emprenyarà –van quatre dies endarrera– i les hores extres ja veurem qui les paga, perquè toquen les sis i encara han de passar l’escombra, arreplegar-ho tot i carregar la furgoneta i conduir cinquanta minuts, si no hi ha gaire trànsit i ja gairebé no plou, i quedem al bar, va, que em moro de set. I, a sobre (posa tres mitjanes, per favor), aquest diumenge la dona vol que tornem més prest per anar a votar! Ja li he dit, jo, que no em vull empassar la cua, que tothom farà això exactament i, tanmateix, els qui guanyin faran el que voldran… Sempre hi sortim perdent els mateixos!

Falten deu minuts per a les nou quan obre la porta del pis en un bloc on el banc ja s’ha quedat l’àtic, el quart primera, i el Quim del segon-segona ja va dir-me l’altre dia quan ens vam trobar al cafè que ho té negre i ja ha començat a buscar un lloguer petit, més a prop de la feina. El sopar és a taula i els nens seuen al sofà mirant els mòbils i les tauletes amb la tele encesa. Ara s’ha de dutxar de pressa, que la truita no es refredi; demà és dissabte però ell haurà d’anar a treballar, al matí, perquè el morter no se’ls asseca i han dit que pararà de ploure. L’àvia ja dorm, però demà cal anar a comprar-li tota una llista de medicaments i portar-la a cals cunyats, que la tenen els caps de setmana, abans d’agafar el cotxe i pujar al càmping amb tota la colla. Ah, sí: la mitjana ha de menester unes vambes noves i diu que les que venen a la botiga del poble no li agraden, que se les compra per internet –deixa-li la targeta, per favor.

Fa un dia guapo. L’olor de torrar el relaxa i es mescla amb l’amargor de la cervesa que també li produeix aquest efecte. Dues famílies completes, la parella d’amics que s’acaben de casar i ells, rai!, encara no han tingut fills, i no saben què és AIXÒ, i l’amiga metge que viu a Eivissa des de fa uns mesos, perquè és on la destinaren, tot i que no sap com s’ho farà per mantenir-s’hi, allà, amb aquells preus, i ha vingut per votar perquè (ai, para de parlar de política!) enguany és més necessari que mai.

L’olor de sal es va fent més imperceptible amb cada quilòmetre i quan arriben a Ciutat tothom fa cara de mala lluna, d’incomprensió, és que no sé per què ens fan perdre el temps, tant de bo no hi hagi gaire cua, encara hem d’anar a cercar l’àvia i si ja dorm és molt mal de fer, d’emportar-se-la.

El col·legi està més o menys buit, tres persones s’esperen. A fora, n’hi havia un que fumava. I tu, què votaràs, amor meu?, li demana ella. A mi em fan pena aquella gent, a la presó, però és clar, des d’allà no ens resoldran pas res… Ell se la mira desafiant, incrèdul i, sense dir res, agafa dues paperetes amb la lletra de les dretes noves, li’n dona un i es queda l’altre. El fill gran nota que el cel s’envermelleix de cop i volta, de tan roig sembla que hagi de ploure sang. Primer, exerceix ell –se sent el xiscle d’un ocell de molt lluny. Després, ella, vacil·lant, observa la papereta i el sobre amb rostre culpable. La filla petita pregunta en veu molt alta que no saps com es fa, ma mare? Ella gira el cap suaument i li mig somriu, li acarona el serrellet. El mes entrant en farà cinc, però ja és molt espavilada, no va gens endarrere dels seus germans de vuit i deu. Quin greu que l’àvia hagi emmalaltit ara –tan jove–, s’avindrien. Però va, dona! Vota qui vulguis, tanmateix tots són iguals i sempre hi sortim perdent els mateixos! Ella s’acosta a la taula i canvia de papereta, aquests tenen més experiència i encara que tampoc no m’agradin sempre fan que l’economia vagi bé, oi? Tanmateix nosaltres hem de mirar per casa, que per nosaltres no hi mira mai ningú, sempre hi sortim perdent els ma... –un llampec esquerda el carmí del crepuscle, com caient d’una altra dimensió.

El col·legi ha quedat a les fosques, han saltat els ploms, què ha estat, si ja quasi no quedava cap núvol i no ha sonat cap tro, ara s’encendran els llums d’emergència, diu el secretari de l’escola; i quan ha passat un minut i mig eternitzant es torna a fer la llum de cop i volta. Ells comproven que hi hagi totes tres criatures i, com que hi són, ell es mira el rellotge i rebufa. Torna a dirigir la vista a la mesa. Al lloc de les urnes ara hi ha tres capses ben plenes de menjar i beure i gangues brillants, com paneres de Nadal, i en sobresurten uns globus que els donen les 'gracias, campeones'.

Mig descol·locats per la feta, però frisant per tornar a casa, les carreguen al cotxe i parteixen, però, de cop, nyeeec, quina frenada, que no ho has vist?! Una moixeta negra travessa la carretera amb parsimònia. Ai, pobrissoneta, que la deuen haver abandonat, doncs jo ja fa temps que us en demano una, mama, ens l’emportem; va, doncs agafeu-la tot d’una i si vol venir, que vingui; d’acord, mon pare.

Devers dues hores més tard ja són a casa, amb la gateta i l’àvia, i sopen pizzes precuinades. Ell s’està fumant el darrer cigarret i l’animaló se li atansa, ulls oberts. Però per què no ho heu dit, que duia un collar? Això és que té amo. La petita salta de la cadira, agafa amb cura la medalleta que porta al coll i llegeix, entrebancant-se: es diu Wor-Kin-Klas! Deu ser d’uns 'guiris'… Ella i ell es miren, no deixen que se’ls endevini el sentiment a la cara, o tal vegada no n’hi ha? Bé, poseu-li un poc de llet aquí i demà ja li farem una foto pel Facebook i que la reclami algú, si és que la troben a faltar.

stats