OBSERVATORI

Ens trobarem al Toubkal, Pep

Hi ha gent que gairebé mai no surt als diaris. O mai. D’aquests, n’hi ha que mereixerien planes senceres. Que obren ments, camins, i ho fan discretament. No parlen gaire, no prediquen. Fan. En Pep Oliver Vaquer no era a primera fila dels sindicats, ni del GOB, ni dels Verds, ni de les cooperatives de consum. No sortia a les fotos de les importants fites d’aquests moviments imprescindibles per a la democràcia illenca, però durant dècades les ha fet possibles. Ni més ni menys.

Als 80, quan la banca guanyava més del que caldria esperar amb un govern socialista, el sindicalisme illenc que reclamava més repartiment de la riquesa tenia un nom. El Sindicat Autònom d’Estalvi i Banca (Sabei), avui federat amb la CGT. Pep Oliver hi va jugar un paper clau per fer forta aquesta organització, que va aconseguir fites com la readmissió d’acomiadats i, sobretot, l’impuls de polítiques de qualitat en l’ocupació al sector que avui, malauradament, no podem ni somiar.

No sé com ni d’on treia el temps, però tampoc es pot explicar el creixement d’una entitat com el GOB sense la seva aportació. Al principi dels 80, va ser un dels impulsors de les delegacions locals de l’entitat, que aportaren una capil·laritat i una presència al territori que són encara avui un actiu bàsic per a l’ecologisme.
Pep Oliver era un visionari. Sabia que mai no hi hauria un canvi en el model de consum si els ‘convençuts’ no podien trobar productes ecològics. Primer al Rafal i després a Son Espanyolet, va ser un dels fundadors del Lledoner, una cooperativa de consum que va ser pionera. També va fer costat a Els Verds i va ser dels primers a reclamar més espai per a les bicis amb la seva associació Pedal Verd.

En cooperació, Pep va ser impulsor del Grup Rif, una plataforma d’entitats que durant anys ha treballat a la zona de la qual provenen la major part d’immigrants marroquins de les Balears. Amb la seva furgoneta, traginava solidaritat i, sobretot, respecte als altres. “Aprenem tant d’ells”, ens repetia.
Un retrat d’aquest activista no pot deixar de banda el seu amor a la muntanya. Amb l’estol de ‘capellets de teulada’ ens va ensenyar a estimar la Serra i les serres de mig món. Com l’Atles marroquí. Enguany molts estàvem convidats a repetir i fer cim al Toubkal. Jo li vaig fallar. I ell, per la malaltia que ens l’ha pres sobtadament, també. Però ens hi trobarem segur.

Ahir, a la Comuna de Bunyola, un bon grup d’amics li diguérem adeu devora l’alzina jove sembrada fa una setmana per recordar-lo. Ho escriu així de bé i ho va recitar Miquel Àngel Lladó: “Hi ha fets, persones, a les quals ens agradaria estotjar”. Com diria en Pep, salut i cames.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF