PeriodistaEl suïcidi és ja la primera causa de mort no natural a les Illes Balears, per davant dels accidents de
trànsit. Segons les estadístiques, cada quatre dies algú posa fi a la seva vida, i n’hi ha entre quinze i vint intents diaris.
Això vol dir que és més probable que tenguis algú pròxim que s’ha suïcidat que no algun conegut que ha mort a la carretera. Això vol dir que és probabilíssim que tenguis a prop algú que ha intentat
suïcidar-se o ho intentarà en algun moment.
I així i tot, l’alarma social sobre aquest fet és increïblement nul·la. Cert és que el dogma judeocristià hi deu jugar cert paper. El suïcidi d’algú pròxim és sempre desconcertant: si la mort d’una persona que estimes és ja prou dolorosa, aquests casos també arrosseguen grans càrregues de ràbia i sentiment de culpa, perquè creus que no vares saber interpretar els senyals, que en alguna cosa vares fallar. Tampoc és estrany que acabis traslladant la culpa al mort: com va poder actuar de manera tan egoista?
Però més enllà de l’herència religiosa, hi ha altres elements, més preocupants, que condicionen la
reacció social davant el suïcidi. I potser un dels més importants és, precisament, aquesta tendència, tan pròpia d’aquests temps nostres, d’encarar tots els problemes des de la individualitat, com a casos aïllats, i no com un fracàs col·lectiu, fins i tot polític.
Perquè si ets pobre, és clar, és únicament i exclusivament per culpa teva. Perquè no t’has esforçat
prou. Que vares néixer en un entorn desfavorit? Això només són excuses. Si t’haguessis esforçat prou, ara series ric, òbviament.
I si estàs trist, és clar, també és culpa teva. És perquè has pres males decisions a la vida. Perquè ets
una persona horrible. Ets el culpable de la teva mala sort.
Tant se val que ens hàgim desfet, que estiguem de cada dia més sols de tan connectats que estam, que hi hagi tan poca esperança i optimisme per a res, que tot sigui crisi, por i rancúnia als diaris, la ràdio, la televisió, 24 hores al dia cada dia, discutir i discutir, aixecar murs, un partit de futbol etern en què perdrem la salut i les ganes de viure…
Si t’atures a pensar-hi, veus clarament que el suïcidi no és un fet aïllat, sinó més bé el fruit de la
nostra incapacitat, com a societat, de projectar certa esperança en el futur, en què demà brillarà un
poc més el sol.
Un estudi realitzat als Estats Units preguntava als subjectes quanta gent considerava prou pròxima
com per demanar-li ajuda en cas de necessitat. Fa anys la resposta voltava les cinc persones. Poden
semblar poques, però cinc bons amics són molts. El mateix experiment es va repetir fa poc. La
resposta més habitual era cap. Zero. La mateixa resposta habitual a la pregunta de quanta gent
pensaves que et coneixia prou bé. Ningú.
Estam cada pic més sols, cada cop més tristos, cada dia més enfadats. Ens hem perdut els uns als
altres i no passam gust de res perquè ens passam la vida intentant omplir el buit amb la següent
gratificació immediata i mai basta, perseguint miratges, la següent dosi de felicitat temporal. Però
hem perdut la tribu, la família, els amics, els aliats. Estam sols, tristos i enfadats. I no és culpa meva.
Ni teva. És culpa nostra, de tots. Ens estam fent mal els uns als altres tot el temps, ens hem aïllat, ens hem fallat…
Potser hagi arribat el moment de deixar de pensar en la tristor com una cosa accidental i particular:
és un problema col·lectiu i la resposta ha de ser col·lectiva. Ens hem d’ajudar.
