Ho havia fet centenars de vegades. Mai no li tremolà el pols, i només la suor de l’esforç, la tensió i el puta vestit, li enterbolí qualque pic la gèlida mirada. Poques vegades, per no dir mai, havia estat conscient de la cridòria del públic, capficat com estava en concloure la faena amb precisió. Tots els músculs en tensió i concentrats en aquella acció concreta, precisa. Com sempre, amb el mateix regust de por als llavis, amb la boca seca per la llengua erma de saliva, es disposava a l’execució talment ho havia après dels mestres i amb el toc d’afinament personal d’aquell que fa la feina de gust, l’avecia i millora.
De sobte, veié en els ulls del brau la mateixa mirada d’en Nothy. Mai no arribà a escatir per què la filla batià així aquell pastor belga, negre com la bístia que ara el mirava, d’on havia tret el nom, ni a quina llengua adscriure’l. Sense que ningú no ho decidís, a l’hora d’inscriure’l a cal manescal, l’ortografia anglesa s’apropià de l’apel·latiu. Belga o anglès, estranger de qualsevol manera, el ca els acompanyà en tota la llarga convalescència de la filla. Quan el cos pàl·lid d’ella, abatut per la malaltia, s’esmunyí en els seus braços en un últim alè, en Nothy el mirà així, demanant explicacions pel dolor que compartien. De cop, el brogit de les grades es va fer un crit eixordador, el pols entomà vida pròpia i la mirada s’enterbolí. No era suor, el front estava fred, si no llàgrimes incontinents i a lloure el que regalimava per les seves galtes. L’espasa, convertida en agulla de sismògraf, vibrava marcant el terratrèmol que l’envaïa. Tancà els ulls i avançà en caiguda cap al toro. Fosca negra, silenci final i la mirada d’en Nothy emulsionada a la retina.
