El triomf d’allò políticament incorrecte

Sempre havia entès la incorrecció política com una qüestió vinculada als valors revolucionaris. Quan vaig ser parlamentari, la vaig fer servir en més d’una ocasió, amb camisetes i altres artefactes que em permetessin fer pedagogia i cridar l’atenció sobre alguna cosa que considerava important denunciar o defensar, però mai ni per reproduir mentides, ni per carregar contra cap col·lectiu ni grup social vulnerabilitzat, com s’estila ara. 

En els darrers dies s’ha posat en evidència l’hegemonia de l’extrema dreta pel que fa al maneig d’allò políticament incorrecte en l’esfera pública, i que en el fons connecta amb la facilitat amb la qual proliferen els discursos d’odi. Em centraré nomes en tres fets: la tergiversació de les declaracions del ministre de Consum, l’afer de Novak Djokovic a Austràlia i la celebració de la Supercopa a l’Aràbia Saudita.

Sobre les declaracions de Garzón, tot i que la raó i la ciència siguin part seva, fins i tot el president Sánchez ha optat per allò políticament incorrecte, com ja va fer fa uns mesos en resposta a una altra recomanació de l’ONU també basada en evidència científica, sobre la necessària reducció del consum de carn: “donde se ponga un buen filete…”. Bravejar d’instints bàsics adobats amb masculinitat tòxica ha esdevengut una tendència clarament marcada pels líders de Vox, als qui tant els fa negar el canvi climàtic com l’existència de la violència de gènere. Una pràctica que s’hauria de desterrar del debat polític, però que fins i tot s’acaba per normalitzar des de posicions moderades. Polítics que davant una imminent campanya electoral s’estimen més comprar el marc simplista i demagog dels feixistes que dir la veritat. Més que decebedor.

De Djokovic val més ni parlar-ne. El més preocupant és que els antivacunes, els negadors de qualsevol responsabilitat en relació amb els altres, disposin d’un altaveu públic i mundial com aquest. Que joves i no tan joves tenguin referents socials com el tennista o segons quins youtubers –egoistes, individualistes i insolidaris– ens hauria de fer reflexionar sobre allò que acabam acceptant com la clau de l’èxit. La seva sobrada i el seu victimisme es justifiquen més per allò que té que per allò que és, diria Fromm. Els qui no tenen res i pretenien entrar a Austràlia són a l’illa de Naru, a 4.000 quilòmetres enmig del Pacífic, deportats il·legalment. Oblidats. Ningú no demana per ells.

Finalment hi ha el cas de la Supercopa espanyola que no es celebra a Espanya, sinó a l’Aràbia Saudita, que no es sap si és el nostre pati del darrere, o si és Espanya, el pati del darrere dels saudites. Poc importa que organitzacions com Amnistia Internacional assenyalin que en el darrer any s’hagi intensificat la repressió sobre els drets fonamentals al país, i que la pràctica totalitat dels defensors i defensores saudites dels drets humans estiguin tancats. El país amic dels Borbons i els seus negocis, que va proveir l’emèrit de suculentes comissions per l’AVE a la Meca, de la mà dels intocables corruptors de l’Íbex-35. Tot tremendament coherent.

Els tres fets tenen alguns elements en comú. El primer, que el poder econòmic cada vegada està més concentrat en unes poques mans i cada cop és més fort enfront de l’estat i la societat civil. Els ‘lobbies’ de les macrogranges financen amb les plusvàlues de les seves il·legalitats una mentida que és replicada per polítics i mitjans de comunicació, ben igual que Austràlia s’empassarà Djokovic amb tota la seva xuleria perquè el tennis, com el futbol a Espanya i arreu, és una indústria que mou milions.

El segon, el trist paper jugat pels mitjans de comunicació, que degrada encara més una democràcia ja prou tocada per un desequilibri de poder que deprimiria Montesquieu. Si els mitjans es limiten a reproduir la mentida, i en lloc d’informar desinformen, la informació esdevé propaganda de part. Això val per a les macrogranges i per als esdeveniments celebrats o patrocinats per l’Aràbia Saudita, els Emirats i altres règims molt més qüestionables que Veneçuela o Cuba. Les dictadures petrolieres, primeres interessades a no moure un dit per frenar el canvi climàtic, tenen massa aliats en les nostres afeblides i hipòcrites democràcies occidentals.

El tercer és la connexió d’aquestes i altres notícies amb l’ecosistema de les xarxes socials dels grups neofeixistes, alimentats pel poder econòmic i, darrerament, aliats amb els reaccionaris moviments antivacunes arreu d’Europa. Fins i tot els de Ska-p van haver d’advertir en el seu moment els de la Resistencia Balear que el Vals del obrero, gairebé un himne dels de ‘Vallekas’, no havia estat creat per servir a la reacció.

I és que ser políticament incorrecte, en ple segle XXI, ha esdevengut una excusa més perquè els reaccionaris trenquin amb les poques convencions, principis i rituals que mantenen viva la poca cohesió social que ens resta. 

David Abril és professor de la UIB