De la crònica de Joan Santamaria (Lleida, 1884 - Barcelona, 1955) a La Publicitat (1928) i d’articles de Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) i Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961) a Mirador (1931/1932). Visions periodístiques del Vic de mitjans de segle XX que evoquen un imaginari reflectit també en la música de Recordant Vic (1954), sardana de Joaquim Serra (Peralada, 1907 - Barcelona, 1957).
[...] El meu intent és arribar a Vic a mitja tarda, i entrar a la Seu a veure un cop més les pintures murals, i donar un tomb pel claustre a l’hora que els pardals se’n van a la joca i l’omplen amb tot de pius-pius, i dardar a la ventura pels carrers de la ciutat, i fer una passada per la Rambla i per la gran plaça del firal i seure una estona sota les voltes dels porxos mentre la tarda va tombant i el sol ponent envermelleix les teulades i els capcirons dels campanars, i les campanes i campanetes toquen a rosari o a l’oració vespertina amb un to melangiós que et fa arrupir l’esperit, i s’encenen els fanals i es tanquen les botigues i la plaça resta deserta i apunta dalt el panell del rellotge de Cala Vila en mig d’un cel llis i morat el tall prim i punxegut d’una llesca de lluna tota esborronada de fred... Sí; m’agrada Vic. No sé què dir-t’hi. Té una mena de serenor, una mena de pau i una mena de repòs que satisfan i no cansen. [...] No hi ha cap manifestació ni aspecte en què no aparegui amb avantatge el nom de Vic. En la literatura, no cal dir-ho; en la política, tampoc; en l’art, en la clerecia, en el sentiment terral, en l’amor a les nostres coses... [...] Just Cabot: Diríem que un dels temes centrals de les novel·les de Miquel Llor [Barcelona, 1894 - Tossa de Mar, 1966] és la dificultat, gairebé la impossibilitat, de la mútua comprensió dels éssers humans. Una muralla impenetrable ens envolta, que fa impossible trobar en els altres la guarició del mal de la soledat espiritual, el més terrible per a les ànimes sensibles. Aquest és el cas de la barcelonina Laura trasplantada, gràcies al seu matrimoni, a un medi provincià, resclosit, hipòcrita i levític, on ni ella congeniarà amb ningú, ni els altres la comprendran. [...] Tot aquest drama de la incomprensió, l’eix de Laura a la ciutat dels sants, és un drama d’imponderables. [...] Josep Maria de Sagarra: [...] Mossèn Collell [Vic, 1846-1932] era un capellanàs projectat com un somni damunt la pedra de Vic. [...] Havia passat per Roma, i, la pompa italiana la feia reviscolar dintre dels seus mal endreços vigatans. [...] Potser la seva ambició hauria estat ésser un salonnard carregat de porpra al mig d’una dotzena de princeses estrictament catòliques i escardalenques. Això, mossèn Collell ho esbravava fent visites pels salons nebulosos i enteranyinats de Vic. Aquesta immensa llosa arrebossada de terra d’escudelles, voltada de blat, aquest tros de múscul irreductible del cor de Catalunya que és Vic, era la presó i el paradís de mossèn Collell; perquè si a ell l’haguessin deixat fer, s’hauria escapat de Vic, s’hauria enfilat dalt d’una barca, i hauria voltat les mars tocant una gran trompeta i convertint els peixos a la religió de les is gregues. [...]
