Les tres icones del PP
Les cròniques de la convenció itinerant del PP que havia de situar Pablo Casado en la rampa de llançament cap la Moncloa han destacat tres invitats referencials.
Un, Nicolas Sarkozy, que l’endemà de la seva presència estel·lar a Madrid era condemnat per corrupció per la justícia francesa, per segona vegada, i tot fa pensar que no serà l’última. El PP no pot al·legar ignorància. És ben conegut el currículum del gran agitador de la dreta hereva de De Gaulle i Pompidou, la qual, després d’ell, ha acabat emparedada entre Marine Le Pen i Emmanuel Macron. Al PP, que porta anys afrontant un carrusel judicial per corrupció, ¿com se li acut buscar com a referent un líder histriònic acorralat als jutjats? Deu ser que la cabra tira al monte, com diuen en castellà.
Però sembla que no era prou estrident l’espectacle. I calia un altre actor, el novel·lista Mario Vargas Llosa, que viu un viatge interminable cada cop més cap a la dreta. Vargas ha volgut explicar què és la democràcia. L’important en unes eleccions, ha dit, “no és que hi hagi llibertat, sinó votar bé”. L’acudit del premi Nobel és una bona definició del que el franquisme en deia democràcia orgànica, que, pel que es veu, encara té adeptes.
Tanmateix, faltava la veu del patriarca. José María Aznar, que va treure la dreta espanyola de la travessia del desert amb què va pagar les seves arrels franquistes, i la va alinear amb el neoliberalisme autoritari fins a estavellar-se a la Guerra de l’Iraq.Després de garantir a Casado que guanyarà les pròximes eleccions, Aznar ha avançat l’arribada d’Ayuso a la convenció fent seu el patètic discurs que Espanya i la llengua espanyola van dur la civilització a Amèrica. Les grolleres burles d’Aznar amb el nom i cognoms d’Andrés Manuel López Obrador tenen un lloc garantit a la història mundial de la misèria oral.
Amb aquests referents, el PP deixa senyal immarcescible de la seva evolució. L’objectiu? Recuperar l’electorat de Vox que se li ha anat escapant des de la caiguda d’Aznar. “Espanya és una nació, ni set, ni quatre, ni tres, ni disset [...] ni amb la mare que els va parir”, ha dit l’expresident. I s’ha quedat molt cofoi. Un retrat actualitzat d’un PP disminuït amb nostàlgia del seu propi passat.
Josep Ramoneda és filòsof.
