OPINIÓ
Opinió 25/12/2020

Tres històries de Nadal

i
Laura Gost
4 min

EscriptoraL’home que fa règim mira el torró de xocolata cruixent que la neboda tot just ha encetat. Només ha de fer un moviment àgil amb el braç dret i introduir-se’n un trosset a la boca, discretament, i aquí no ha passat res, quin torró, de què parles. Si la dona i el fill s’aixequen de la taula per anar al bany o a la cuina, l’home que fa règim es col·locarà el torró sobre la llengua amb els dits polze i índex i deixarà que la xocolata s’hi fongui amb la parsimònia reservada a les sobretaules de Nadal. L’home que fa règim sap que allò no està bé, que la reducció dels dolços era un dels propòsits que es va marcar fa dotze mesos, que cruspir-se el torró és un despropòsit tan gran com l’any que ja acaba. I tot i així, l’home que fa règim assaboreix la porció de xocolata sense culpa, i quan el fill se li apropa i li diu va, pare, menja-te’n un tros, que no ho diré a la mare, només aleshores, l’home que fa règim desitja tornar enrere, rebobinar la cinta, retrocedir cinc minuts i concedir-se el gust de pecar així com toca el dia de Nadal: amb la complicitat dels altres.

La cosina preferida torna a casa per Nadal, com correspon als estudiants universitaris i als torrons. Fa un any, en aquesta mateixa taula, la cosina preferida s’imagina com serà la taula de l’any següent: la mateixa gent, el mateix menjar, la mateixa sensació que tot segueix igual excepte ella, la universitària que torna a casa com el torró. Un any enrere, la cosina preferida es visualitza amb gest radiant mentre prepara acuradament l’escenari ideal de qui és profeta a casa: tovallons, copes altes, estovalles vermelles, la taula de Nadal. L’any, però, no ha anat com estava previst, i la cosina preferida para taula amb el posat trist de qui ha vist frustrada una expectativa ben legítima, ben arrelada en el record anticipatori d’allò que havia de ser. La cosina preferida agafa un canapè i el mossega amb desgana, sense energia, i se l’empassa amb la saliva que ha pogut estalviar a base de preguntes no formulades al professor, de debats no encetats amb els companys, de besades no fetes amb ni sense llengua. La cosina preferida sospita que créixer també és això, resignar-se, queixar-se en silenci, dissimular les ganes de culpar un ens invisible, tòxic, de l’anhel interromput sense motiu i sense lògica. La cosina preferida es demana si no és massa jove, ella, per patir aquesta espurna de nostàlgia envers les experiències no viscudes. La malenconia l’envaeix com una càrrega vírica que muta en enuig quan sent que el pare li diu que somrigui, que avui és un dia de celebració. Aleshores la cosina preferida s’obliga a somriure amb cadascun dels músculs maxil·lofacials que ha aparcat durant aquest any de poques alegries, i es conhorta amb la promesa que el Nadal que ve no l’afligirà la desil·lusió perquè està ben decidida a començar l’any sense il·lusionar-se gens per gaire res.

El padrí que ahir va fer els noranta-nou es desperta amb mal de panxa. Estira els braços per afluixar la rigidesa de les extremitats llargues i inútils que tal dia com avui, en una altra vida, s’esmeraven a picar carn, farcien amb cura la sopa de magnòlies, tallaven troncs de llenya més o menys gruixuts o prims i preparaven la disfressa de l’únic rei que suportaria sense retrets si no fos per la picor que li produeix aquella barba blanquinosa i postissa que enlluerna els nets. El padrí que ahir va fer els noranta-nou s’incorpora del llit amb moviments tremolosos i insegurs: fa gairebé una setmana que comença el dia amb el convenciment que no el veurà acabar. Fins fa dos dies, el padrí que ahir va fer els noranta-nou lamentava preventivament la possibilitat de morir a quatre dies, tres, dos, de fer-ne noranta-nou, una xifra tan imponent com noranta-nou anys d’unes quantes alegries, ben poques penúries i una majoria de moments-ni-fu-ni-fa. El padrí que ahir va fer els noranta-nou s’erigeix en testimoni estupefacte d’un dinar de Nadal que no li sembla més estrany ni més excepcional que el fet de no morir-se als noranta-nou. Quan el gendre recull els plats, el padrí que ahir va fer els noranta-nou torna a notar el mal de panxa i es diu que ja està, que fins aquí, que això era tot, amics. I quan el padrí que ahir va fer els noranta-nou es disposa a acomiadar-se de tots sense dir res, el net petit es planta al seu costat i li entrega la carta dels Reis mentre li diu que espero que aquest any torni a venir Melcior, padrí, que és el meu rei preferit. És llavors que el padrí que ahir va fer els noranta-nou es convenç que el mal de panxa és una indigestió, una flatulència, res que no pugui arreglar una mica de sal de fruites, i decideix que fer-ne noranta-nou ha de concedir-te el dret de decidir quan et moriràs, i que aquí no es mor ni déu fins que el padrí que ahir va fer els noranta-nou torni a ser Melcior almenys un altre Nadal.

stats