Treballar per viure, i no viure per treballar
Cent dos anys després d’aconseguir la jornada de vuit hores a Espanya gràcies a una llarga i activa vaga (en la qual no es cremaren contenidors perquè no n’hi havia, però sí altres coses), i immersos com estam en una pandèmia que ha trastocat moltes coses, sembla que la proposta de reduir la jornada laboral torna a agafar força. L’objectiu dels seus defensors va més enllà de la dignificació de les condicions de feina, encara que un segle i molts canvis socials més tard bé mereixen una revisió d’aquesta herència gairebé taylorista de l’organització de la feina vinculada a la cadena de producció i la dictadura del cronòmetre que tan bé reflecteix la pel·lícula Temps moderns, de Charles Chaplin (1936). Una proposta que no és nova, i que els sindicats fa anys que mantenen en l’agenda de la negociació.
Ara se’ns planteja treballar quatre dies o trenta-dues hores setmanals sense pèrdua de salari... I, evidentment, a la proposta no li falten detractors, començant per aquells que consideren que, com que hi ha crisi, “no és el moment”… Per contra, hem hagut de naturalitzar a cop de crisi la precarietat laboral, el treball submergit o la pràctica impossibilitat que qualsevol persona normal pugui ni tan sols imaginar un projecte de vida. I a això, ara sumem-hi l’angoixa que ens porta el coronavirus, cap al present i cap al futur. Per què no aprofitam per naturalitzar altres coses?
Es tracta d’una proposta que, com la Renda Bàsica Universal, vol anar més enllà de la gestió de l’emergència social de l’aquí i ara. Una proposta defensada per partits moderats, com el Partit Laborista, els Verds europeus o la primera ministra de Nova Zelanda, tantes vegades referenciada com a exemple de bon govern. En el cas de d’Espanya, ens arriba de la mà de Compromís, que ha treballat el tema des de la Generalitat Valenciana i que en la negociació dels pressupostos de l’Estat va aconseguir en companyia del partit d’Errejón una partida per tal de subvencionar les empreses que s’hi vulguin acollir, en el marc d’un pla pilot experimental. A poc a poc i amb bona lletra.
Fa estona que vivim per treballar, en lloc de treballar per viure. La feina, més enllà de la idealització que se n’ha fet històricament –des d’una part de les esquerres fins al fundador de l’Opus, Escrivá de Balaguer– és, i sobretot ara, un mitjà per aconseguir uns ingressos que et permetin viure dignament. Mentre no siguis una treballadora pobra, clar, una altra qüestió que hem normalitzat com si res, o no hagis de destinar el gruix del salari a pagar la casa, com passa a les Illes. La feina, allà on passam més hores de les nostres vides, no és precisament un espai de felicitat ni de benestar per a la majoria. Potser per això els defensors de la proposta en clau de segle XXI crec que som més aviat lafarguians (per allò del dret a la peresa del gendre de Karl Marx), en el sentit que atorgam importància al temps d’oci i gaudi, desvinculat de l’espai de treball.
Tot i els arguments dels detractors, les experiències concretes on s’ha pogut aplicar evidencien que es produeix una millora de la productivitat per hora treballada, entre altres coses perquè s’incrementa la motivació a la mateixa feina perquè es pot gaudir més de la vida.
Si aterram a les Illes, territori més afectat per la pandèmia, la proposta pren encara més sentit. D’entrada perquè si a l’anterior crisi va ser el turisme que va absorbir el gruix de les persones expulsades d’altres sectors com la construcció, qui absorbirà ara les persones que ja han perdut la feina? O els que ara estan en ERTO i acabaran acomiadats? Hi haurà feina per a tothom si no canviam res? És obvi que no, i com més aviat ho assumim menys dolorós serà pair-ho. I si a més ho planificam, millor encara: començant per vincular les ajudes que demanen tantes empreses ara a la reducció de la jornada i a la creació de nous llocs de feina a altres sectors sota aquestes condicions, entre altres transformacions productives. Amb un paper proactiu dels poders públics, i amb molt de consens amb les empreses, i tira tira per no generar més desigualtats. Els fons europeus de rescat també es poden fer servir per a això, si hi ha voluntat política més enllà de regalar-los a qui menys els necessiten.
Una mesura amb altres virtuts, a més de la de tenir temps per a la vida, que no és poca cosa. Primera, reduir les desigualtats entre dones i homes i afavorir la conciliació (si les dones concentren avui el gruix dels contractes a temps parcial és justament perquè són les que assumeixen el gruix de les cures). Segona, millores ambientals, perquè treballar un dia menys o fer jornada continuada minvaria els desplaçaments. I tercera i no menys important: perquè si des del món progressista no començam a posar sobre la taula mesures que permetin imaginar –i viure– una vida millor a les classes populars, seran els feixistes que treguin profit de la desesperació de la gent. Ja ho estan fent.
