Trànsfugues
Aquesta setmana, sens dubte, un dels temes més rellevants en l’esfera política ha estat el Debat de Política General de la Comunitat Autònoma i els anuncis d’inversions i ajudes llançades per la presidenta del Govern, Francina Armengol. Algunes de les mesures plantejades, econòmiques i polítiques, era necessari sentir-les encara que –majoritàriament i malgrat l’assumpció en el discurs de termes fins ara no habituals en els discursos parlamentaris dels grans partits– es queden més que curtes i s’avancen poc a la magnitud dels reptes existents. Uns reptes que parteixen, en molts casos, de realitats ja sobrepassades. És a dir, no podem ja jugar a evitar aquestes realitats, ara el que cal és confrontar-les i revertir les polítiques estructurals que les han generat, i aquí és on, efectivament, el discurs i la praxi política esdevenen molt i massa curts encara.
S’ajunten molts factors, una tardor i proper any amb moltes incerteses derivades de la situació i el context global: conflictes geopolítics, escassesa de recursos i energia, augment de preus, deute, inflació, crisi climàtica, etc. Factors que ens vendran donats i sobre els quals poc podem incidir. Tot això per una banda. Per l’altra, l’agreujament de l’evidència de les pitjors conseqüències del nostre model socioeconòmic i territorial. És a dir, la qüestió estructural sobre la qual sí que tenim un cert marge d’actuació però que requereix polítiques, alhora estructurals, que apuntalin i facin palanca cap a un altre horitzó econòmic i social. I aquí és, en l’horitzó per dibuixar, on s’allunyen les nostres visions. Es probable que puguem considerar necessàries i urgents algunes de les mesures plantejades en relació amb els reptes ambientals, la crisi climàtica, l’actuació sobre places turístiques, la massificació turística, la diversificació econòmica, l’habitatge o temes laborals, i altres relacionats amb els serveis públics i universals com són, i han de continuar sent, la sanitat i l’educació. Però en cap cas seran suficients, ni molt menys transcendents, si no avortam la idea de continuar pivotant aquesta economia en el turisme i la construcció.
Els pilars fonamentals d’una societat amb possibilitats de viure els escenaris incerts i canviants anunciats per experts de molts diversos àmbits com l’econòmic, les ciències socials i la comunitat científica no poden continuar sent la generació de negoci invertint ingents quantitats de doblers públics en activitats intensives en consum energètic i materials en un escenari d’escassetat global i caos climàtic. La conclusió de les polítiques continua sent generar activitat econòmica per continuar creixent. I això, per molt d’esquerres que siguin els discursos polítics –que no ho són tant, i molt menys encara les actuacions– no pot ser el pilar de les polítiques palanca cap a un escenari de transformació radical de model econòmic i social com la que necessitam per fer front, amb garanties, a un futur complex i sense precedents en l’escala de la humanitat moderna. Assumeixen, per exemple, en el llenguatge, la crisi climàtica, fins i tot reconeixen el lligam del model econòmic en relació amb la resposta sobre el canvi climàtic. Però calen propostes no només en relació amb la resposta al desequilibri i caos que el propi model econòmic, a escala local i global, ha generat, sinó deixar definitivament el model que ens ha abocat a aquest col·lapse. No és temps ja de pegats. És temps de mirades a llarg termini, de canvi radical de prioritats econòmiques i polítiques i de lideratges que sàpiguen i es deixin acompanyar de la societat perquè el canvi es faci en termes de justícia social i equitat. Que s’atreveixin a admetre i comunicar la dimensió real del problema, més enllà del discurs de voler apaivagar els desequilibris com si fossin ‘efectes col·laterals’ del model, que de laterals no tenen res, sinó que són centrals i inherents al model i s’estampen frontalment contra allò que sosté la vida. Que deixin el negacionisme polític i tractin la ciutadania, que sembla que considerin fàcil d’enlluernar, enganar o atemorir, com a col·lectivitat amb criteri i responsabilitat.
Veure el debat és com veure un teatre de titelles i malabars en un combat dialèctic entre partits, allunyada de la realitat severa que es troba portes enfora. Una realitat de la qual es reconeixen punts foscos, però de la qual, el que no es reconeix, és com aquestes foscors puntuals van teixint una trama que té per objectiu ennegrir-ho tot. Talment el procés documentat en una petita peça audiovisual del dibuix que Miquel Barceló va fer per a la campanya Mallorca Blackout i que el GOB va presentar a la fira turística de Berlín el 2013.
Ens calen trànsfugues d’aquesta política. Ens calen trànsfugues dins d’aquestes institucions i d’aquests discursos que deslegitimin aquest joc i apostin per una nova manera de fer i entendre la política, una nova economia i una nova societat. La que necessitam per poder garantir un futur possible i digne malgrat les circumstàncies externes, per a totes i tots, en aquest tros de terra que encara té alguns punts que poden esdevenir potencials i essencials per combatre tanta foscor.
Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB
