Avui és Sant Sebastià i des de fa un bon grapat mallorquí d’anys la festa del patró de Palma ha mudat de fesomia perquè les forces vives de la ciutat, que no pas les polítiques, han pretès que fos qualque cosa més que un grapat de foguerons on anar a torrar dos trossets de xulla i un botifarró, mentre escoltaves una sèrie de grups disseminats per diferents indrets i places en funció del seu públic potencial. Per primera vegada des dels temps del batle Aguiló podem dir que Palma cerca espolsar-se els complexos ancestrals d’urbs sense essència que arrossegava com una mena de penitència laica cada vegada que partia extramurades a gaudir de les celebracions de Sant Antoni a qualsevol racó de la geografia mallorquina.
L’Orgull Llonguet, Sant Rescat, la batalla d’aigua entre els Canamunt i els Canavall o la festa que cada any la mai prou idolatrada Pepa Charro organitza al parc de la Mar han despertat un sentiment de col·lectivitat que malda per esdevenir tradició. I, com sempre que neix qualque cosa, no manquen els ocells de mal averany que prediquen a tothom i 'totdon' que vulguin escoltar-los que això de Palma ni és costum ni és res de res. Per a alguns ‘puristes’ no hi ha vida més enllà de la xeremia i la ximbomba, i l’ocurrència macabra de torrar seitan, xoriço crioll i tofu a l’escalfor del caliu ho troben una heretgia. I aquí és on pixam tort. Palma, com a ciutat superpoblada que en la darrera dècada ha mudat de dalt a baix, serà de tots o no serà. És només així que podrem crear un tradicionari que sobrevisqui 100 anys i que arribi a tenir tota la vigència històrica, la manca de la qual ara alguns li tiren en cara.
Tot té un principi i aquest no té per què perdre’s en l’alba dels temps. Sense anar gaire enfora, fa 14 anys ningú havia sentit a parlar del Much de Reig i ara la vila de Sineu ja és per mèrits més que consolidats un dels epicentres de les festes d’estiu. El robatori d’una màscara i la idea de tenyir tot un poble de color rosa han donat lloc a una de les #NeoTradicions més estimades del Pla i la vàlua i “antigor” de la qual ja ningú discuteix. Allò que inicialment va ser qualificat com la #Frikada d’un grup de joves sineuers ha esdevingut la projecció més colorista i exitosa que s’ha fet mai del poble que comparteix lleons amb la plaça de Sant Marc de Venècia. El Much és un dels millors exemples de festa transversal i abocada a l’èxit. Ha sabut reunir en un mateix espai nins, joves i granats que compten els dies que falten perquè arribi la propera convocatòria. En una època de micropantalles en què la família ja fa anys que no seu plegada a mirar l’Un, dos, tres de na Mayra Gómez Kemp, és de posar en valor que un petit poble de Mallorca hagi aconseguit crear una #Marca intergeneracional en menys de 15 anys.
Enguany també hem vist el despertar femení de les festes tradicionals. Les dimònies de Manacor n’han estat un bon exemple. Sense haver de parlar d’heteropatriarcat perquè em fa una mica de peresa que tot hagi de ser culpa seva, el fet de veure l’altre dia durant la retransmissió de les festes del Pi de Pollença una jove de la vila –na Laia Palou– i un jove uruguaià –en Fabian Umpiérrez– intentant coronar el pi, que va trencar-se i que per primera vegada no tenia un gall viu perquè ja no tocava, crec que va ser la millor metàfora que podien oferir-nos per il·lustrar que les coses estaven canviant. Un pi mutilat, fora gall i amb dones i gent d’arreu intentant assolir son cim és la millor mostra que les coses canvien encara que no vulguis –i per molt de saïm que alguns hi posin per intentar protestar–.
Aquesta setmana s’ha constituït el Parlament de Catalunya i la tradició marca que per triar el president s’ha de votar en persona. Feia anys que no hi havia hagut gent exiliada o engarjolada per motius polítics. Potser aquesta seria una bona oportunitat per demostrar que, en democràcia parlamentària, les tradicions evolucionen o moren. Encara que només sigui, com cantava 'La Balanguera', perquè hem de teixir la senyera pel jovent, el nostre futur.
