EscriptorLa nostra escassa formació política es manifesta ara amb la multiplicació de protestes públiques per part de grups en defensa de legítims i variats interessos. Per un habitatge assequible i digne, contra la precarietat laboral, en favor de la cultura, contra els desnonaments, per la millora de les condicions del personal sanitari, pel pagament a autònoms i a treballadors afectats d’ERO, per la màniga ampla en matèria d’oci nocturn, hostaleria i diversions en general... Es reclamen unes ordenances que permetin un millor desenvolupament de totes les activitats. Són manifestacions generalment pacífiques, tot i que podríem destriar algunes motes de violència en la pressió que s’exerceix a les autoritats. (Com que les dretes extremes i les extraterrestres han perdut tota noció del bé comú i del decòrum polític, intenten concentrar el mal comú en la figura que els convé debilitar: uns ataquen les polítiques de les institucions autonòmiques, altres vegades de les estatals i unes altres totes dues alhora. Aquí, l’oposició encapçalada per Biel Company du camí d’autoinvalidar-se per abús de ‘matasetzisme’, d’una actitud de superioritat clamorosament mancada de fonament.)
Tanta diversitat de manifestacions sens dubte determina el seu dubtós impacte. Recorden el títol d’un llibre de don Miguel de Unamuno, Contra esto y aquello. Per evitar aquesta dispersió d’objectius i de mitjans, potser seria bo que els dirigents dels grups afectats (dels quals tots feim part) rastrejassin les arrels comunes dels conflictes. Segurament se’n podrien identificar una bona partida, però la més fundacional, ecumènica i sòlida seria sens dubte el sistema capitalista. Se l’ha estudiat suficientment com per saber que pot crear els mals majors i les disfuncions més aberrants. Les coses s’entesten a donar raó als sants pares dels socialisme, amb don Carles Marx al capdavant. La veritat és revolucionària, va dir Ferdinand Lassalle. Si l’anàlisi marxista ens afavoreix amb un bon coneixement teòric de la realitat, la pràctica ara ens hauria de resultar més efectiva, ja que comptam amb molts d’exemples del que no cal fer: ergo, entre els pocs que queden, a la força ha de destacar el que, finalment, ens meni a una germandat neta i noble, culta, rica i lliure, desvetllada i feliç. I justa, senyor Espriu.
