OPINIÓ

Es tracta de tenir classe (social)

El 2009 ja no érem infants. Vorejàvem la frontera, justa, els 'babyboom prenaranjitos', dels trenta. Goldman Sachs era en boca de tothom. La crisi feia estralls. Dolorosament. En un dinar de final d’estiu, vorera de mar, vaig coincidir amb un veterà representant institucional de l’esquerra mallorquina. Un tipus brillant. Excel·lent orador, de grans coneixements tècnics. Un 'tio' afable. Conversa ben encetada –cap a la darreria, que deia la meva padrina algaidina–, el personatge ens escometé, a mi i a altres presents, per la nostra situació laboral. S’enfosquiren les mirades. Tristoi, algú va erigir-se en portaveu generacional. Sonà el terme ‘atur’. Diversos casos. Gent amb alguns problemes d’una certa gravetat. El diputat badà els ulls: “Com? Atur? Com és que no teniu feina? A la vostra edat?”. Primer vaig pensar que el seriós homenot s’havia transformat en un 'catxondo'. No podia ser. Què estava dient? Aviat em vaig alarmar. Parlava seriosament. En plena crisi, aquell home, militant d’integritat ètica indiscutible, no entenia res. No entenia per què els joves de 2009 no tenien la vida dels que eren joves el 85. La vida que ell havia tingut.

El nostre debat nacional, encara que molts no se n’hagin temut, té a veure amb això. A Mallorca, la classe mitjana progressista i nacionalment autocentrada de procedència rural, sorgida del franquisme, va fer un salt perfecte, amb el nou règim, i sempre des de l’oposició política –tot s’ha de dir– a la comoditat, en ocasions, de places públiques i llocs de relleu. Veníem de molt a baix. El capitalisme turístic –que sempre hem sabut que era un monstre i que cada estiu que passa constatam que ens porta al col·lapse– havia fet una certa funció redistributiva. Tota una generació va poder ascendir, no sense sacrificis familiars, socialment. Es veu clar en els quadres de l’esquerra mallorquinista dels anys de la Trans-acció. La generació següent, la dels que ara estan a la cinquantena, ja ho varen tenir tot rodat. Ni franquisme ni infantesa a la misèria de la postguerra. Els seus fantasmes col·lectius, que no voldria menystenir, foren l’Holocaust de l’heroïna i la sida dels anys del felipisme. Com a mínim, tanmateix, anaren més massivament a la universitat. Els ara seixantins, ja retirats –però que continuen essent en alguns casos hipernecessaris–, i els seus ‘germans’ petits o ‘quasi fills’ara en primera línia arreu, són els qui han desenvolupat l’escassa narració històrica que tenim. Ells han estat el tap a molts camins. Algun dia haurem de valorar, en la seva justa mesura, fins a quin punt, a tots plegats, encara ara, ens afecta que persones que han tingut una vida allunyada de la precarietat dictin norma i sentència en els temps de la precarietat. Siguin d’un color o d’un altre. Personalment he trobat a faltar, en els eterns debats una mica epidèrmics, autoreferencials i cansats sobre què cal al mallorquinisme, una mirada generacional i de classe –sense dogmatismes, però valorant què ens ha passat per fer-ne un diagnòstic com pertoca.
D’aquí ve la dificultat, per part de les diferents famílies del sobiranisme mallorquí, de llegir tot el que ha passat al nostre país i a la nostra societat des del 15-M de 2011. I dic 15-M com a data simbòlica prenent en consideració que jo tampoc vaig entendre, com a mínim al principi, res –recordo nits senceres, passejant, en el meu cas per plaça de Catalunya, com aquell personatge d’'Eres el mejor, Cienfuegos', de Kiko Amat, que vaga per l’acampada fora rumb, amb l’ eima vital devastada, i demanant-se què dimonis passa.

El caprici de voler continuar actuant com si fóssim en una data pretèrita a tot el que ha passat des del 2011, tant si estàs al govern com si t’atribueixes la representivitat dels moviments socials, és contraproduent. Ho és tant si noms Biel com Toni. Tant si ets felanitxer com si et vindiques de la ciutat del genial Gabriel Galmés –a qui vaig sentir dir a Josep Palou, el 97, essent jo un 'teenager', en una trobada baudelariana de joves escriptors: “Pepet, deixa la política i fes més novel·les, que 'La gallina cega' és de puta mare!”–. Tant si ets vicepresident del Govern de Balears com si escrius i prediques. Tant si portes ulleres de pasta com si vas amb camises florejades. Perquè en allò essencial, que no són debats semàntics, per ventura pequen, Tonis i Biels, d’allò mateix. De no entendre que una correcta lectura generacional i de classe –social, que ells són ben elegants– és la clau per poder llegir la Mallorca d’ara.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF