FORABROMES
Opinió 01/01/2021

Quan totes les portes estaven tancades

i
Cristina Ros
2 min

PeriodistaLES BALEARS ARROSSEGAVEN, als anys 50 del segle XX, un endarreriment històric respecte de la contemporaneïtat artística que feia dècades que es manifestava al món més proper. Aïllades com estaven, no havien conegut les avantguardes que havien obert paratges nous i immensos per a la creativitat a començament del segle. Bona prova que no se’n sabia res, dels llenguatges més revolucionaris de la història de l’art, és que quan l’alemany Hans Hartung va practicar l’abstracció pictòrica, a principi dels anys 30 a Menorca, els illencs varen creure que allò que feia eren mapes secrets, propis d’un espia, i el varen convidar a abandonar l’illa que havia triat per viure.

Espanya sencer havia quedat tancat i fosc des de la Guerra Civil, tot i que, dit sia de passada, a Franco mai no li varen preocupar gaire les quatre retxes i taques que poguessin fer els pintors. És significativa la reacció del dictador quan un subordinat seu li va presentar com a revolucionari allò que feien alguns artistes: “Si és així que fan la revolució, que continuïn”, asseguren que va dir. En tot cas, però, en aquells anys 50 l’asincronia amb el món de les expressions artístiques de les Illes no es podia atribuir al franquisme. Allò més nou que s’havia conegut aquí anava lligat al caràcter força bucòlic que havien vist els paisatgistes del modernisme instal·lats sobretot a Mallorca quan a les capitals de l’art es despertaven al cubisme, al futurisme i a l’abstracció. I els pintors illencs no varen fer gaire cosa més que perpetuar fins a embafar els camps ensucrats d’oliveres i ametllers, i les marines.

Així les coses, com passa amb la majoria de ‘delictes’, l’entrada i la consolidació de la contemporaneïtat artística a les Balears potser no hauria estat possible sense la figura del cooperador necessari. Amb totes les portes tancades, sense ulls que fossin capaços de mirar més enllà, el desembarcament a l’Eivissa dels anys 50 de tota una colla d’artistes estrangers portadors de nous llenguatges segurament no hauria passat de ser considerat una extravagància. El cooperador necessari havia de ser local, algú que conegués el territori, que tingués una mirada més oberta que la comuna, i que fos capaç d’exercir d’enllaç entre la perllongada tradició i la modernitat revolucionària.

Rafel Tur Costa va ser el col·laborador necessari per a la sincronització de l’art de les Balears i les inquietuds que dominaven el panorama artístic mundial. De com va fer una lectura en clau local de l’informalisme de mitjan segle XX, de com va saber arrelar una tendència internacional a la idiosincràsia pitiüsa, en tenim una bona mostra a l’antològica que li dedica aquests dies Es Baluard i que malauradament ha coincidit amb la mort de l’artista eivissenc. Les obres que s’hi exhibeixen s’han d’observar per l’aportació de la llum que posaren a la foscor dominant a l’època. Amb Tur Costa no només s’obriren les portes de l’art de les Illes, sinó que hi va néixer un nou paisatge que, conrat en la terra pròpia, acabaria donant bons fruits. És de justícia agrair-li-ho.

stats