I AQUÍ

Quan totes les ciutats siguin iguals

totes les ciutats s’assemblen en alguns aspectes. Però cada vegada més –en les més turístiques– hi ha moments en què costa saber quina concreta es trepitja. Com en un flashback lisèrgic, veus les mateixes paradetes de gelats, els souvenirs gairebé calcats, les botigues que no venen res que no puguis comprar a ca teva, les cadenes de roba omnipresents, sents l’olor imprecisa de suor mesclada amb crema solar i els sons de desenes de llengües que en fan una de sola d’indesxifrable.

El turisme de masses sovint deixa de ser un viatge de descobriment per convertir-se en un no-viatge; en una altra manera, més o menys cara, de quedar-se a casa repetint les experiències que s’hi podrien tenir i visitant la mena de llocs que no transmeten res de nou. Els centres d’algunes ciutats s’estan convertint en aparadors calcats els uns als altres amb un atractiu limitat per als visitants i, sobretot, en llocs inhòspits per als residents. Només canvia l’ambientació, com en els parcs temàtics. Això no vol dir que viatjar no pugui ser atractiu, interessant i formador. Al revés, viatjar és una manera de descobrir-se a un mateix coneixent món. Però passejar per un centre de cartró-pedra no és viatjar.

Quan les ciutats perden les seves arrels, la identitat, es comencen a assemblar entre si. Deixen de poder oferir cap mena d’experiència realment nova al visitant i alienen qui hi viu. La solució no és congelar-les, impedir que evolucionin, que canviïn. D’entrada, perquè és impossible. Però també perquè una ciutat congelada és una ciutat morta. Ara, el canvi no pot consistir a esborrar la identitat a canvi d’un grapat d’euros, perquè és eliminar el passat, i també el futur.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF