OPINIÓ

Com torra els botifarrons Donald Trump?

A Mallorca passen coses que havien passat sempre i ara tornen a succeir. “No n'havia fet mai cap com aquest, d'estiu. Saps quina calorada!”. De l'hivern, però, devia fer més d'una dècada que no n'havíem de parlar tan hiperbòlicament. A Manacor els pins saünyen reïna fora de temps i una melodia elèctrica de sonoritat tan local com pancatalana ens recorda que els oceans s'encalenteixen i que nosaltres ens morim de fred. Tant d'estiu com d'hivern, cremam tot el combustible que trobam. A l'estiu per fer fred, a l'hivern per fer calor. Carbó, llenya, gasoil, gas, pellets... I, tanmateix, duim la humitat dins els ossos. A molts, però, els és igual, i pugen al Massanella com si anassin a Baqueira-Beret, amb botes de neu i vestit d'esquí, per publicar-ho a les xarxes amb orgull i sense prejudicis. Sí, passen coses que havien passat sempre i ara tornen a succeir. Joan Viudès, santanyiner quíber, s'indigna amb els palmesanos que van a veure la neu com si no hi hagués demà, i reivindica el botifarró torrat amb pell. La Mallorca forana es revolta com fa cinc segles davant els senyors de Ciutat, que s'autoproclamen mallorquins fregant-nos pels morros el privilegi de llevar el budell del botifarró quan el torren. Àngel Aguiló és ara el nostre president i se'n vanta davant el món, amb les dificultats congènites que comporta parlar en nom de tothom des d'una metròpoli. Riure, reim. Però no sé si és bo o si és dolent que fins i tot la televisió pública autonòmica es faci ressò de tot això. Ni tampoc no sé si són bons els especials d'un parell d'hores quan cauen quatre flòbies de neu. L'essència de la divisió, tanmateix, resta intacta. El partforanisme lluita per no ser resistencial, per ser autèntic, per endinsar les arrels dins un temps que ja és mort. El palmesanisme teoritza i reflexiona, i bat les ales en un cel cosmopolita on ni els niguls fan olor de res nostre. “Esser mallorquí”, deia Tomeu Penya, “és treure la loteria”. Ho devia ser, un temps. Ara esser mallorquí és voler un estiu permanent reblit de platges amb llaüts i viatges i lifes i likes i biquinis a Instagram. I daiquiris. I tucans. Ara, esser mallorquí és fer veure que cada cap de setmana ens toca la grossa, mentre perdem un llençol de catalanitat a cada bugada.

Ens governa una pandèmia que ens commina a fer repòs i bonda i condemna qualsevol indici de festa. A la vila anul·lam Sant Antoni, la trobada festiva que el poble, ansiós d'orgull propi i delerós d'identitat diferenciada, s'havia aconseguit fer seva. Sí. L'anul·lam, però recordam que qui talla el bacallà encara avui és la beateria, que podrà fer completes i podrà fer l'ofici a porta tancada. On seran, els actes civils? L'any que ve, si Déu vol...

I mentre passen coses que havien passat sempre i ara tornen a succeir, el món sembla que perd la xaveta i la gent que l'habita comporta coses que no hauria de comportar. Al país més poderós del planeta, un tocat del boll es presenta a les eleccions dient que si les perd serà perquè el contrari haurà fet mangarrufes. I sí, el plomen. I l'home compleix la seva promesa i envia els esbirros seus a prendre el Capitoli. Una espècie de Tejero amb una fura banyuda damunt el cap i barba de Sergio Ramos mostra al món el tors tatuat mentre lidera l'entrada triomfant de la turbamulta americana a la seu de la democràcia més poderosa del món. He dit democràcia perquè hom no sap què més hi podria haver dit, aquí, tan embullada arriba a estar la troca de les coses que passen a un país on el comunisme és delicte i on va bé fer un poc de guerra als russos, als emirs o als bolivarians per guanyar ara un poc de share, ara un poc d'empatia nacional, ara uns comicis qualssevol. Un país on es condemna sempre el fanatisme religiós dels altres i on els presidents acaben sempre els seus discursos encomanant el seu país a un déu que deu ser exclusivament seu. Un país on es bandeja sense miraments la gent pobra, uns desgraciats que no han estat capaços d'aprofitar la igualtat d'oportunitats a la terra de les oportunitats. Un país que alça murs de semblança israeliana amb els veïns per por que no travessin la frontera per prendre'ls la feina. Un país que domina el món i s'hi planta davant com una víctima com faria un feixisme qualsevol. Per sort, els ciutadans més sensats dels Estats Units han vist el llautó del pallasso Trump i li han plantat cara. Sort n'hem tingut, de l'histrionisme trabucat d'aquest fan de l'aigua oxigenada i els raigs UVA. Com deu torrar els botifarrons, ell?

Ara només cal esperar que la grisor immòbil de Biden no alimenti la fera durant quatre anys més i aparegui la solidesa d'un carisma atractiu que de veres i sincerament estigui en disposició de canviar un model de vida que corca el món com el becut vermell corca les palmeres.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF