29/10/2021

Tornar enrere

2 min

La senyora Llopis, el senyor Brufau, la senyora Pérez i el senyor Gatius han quedat al pàrquing de l’escola per anar al gimnàs, que és allà al costat. Els fills ja no hi van, a l’escola, ja són grans, però ells continuen fent aquella rutina d’abans.

La senyora Gatius es fixa en una criatura que baixa d’un cotxe amb un mocador al cap, una camisa de quadres gegantina i un cistellet. I no poden evitar parlar-li, amb aquell mestratge i aquella nostàlgia de qui té els fills a l’edat de l’estupidesa suprema i encara recorda, tendrament i descarnada, els moments emocionants de la infantesa. Tots ells (pares creatius, implicats, responsables, hiperactius) van vestir els fills de la mateixa manera el dia de la castanyada.

“Hola! Però quina castanyera més maca!”, exclama la senyora Llopis. Llavors la mare somriu i fa: “Ensenya’ls-hi lo que portes al cistell, Guim”. I la criatura, beatífica, obre la tapadora del cistell i els ensenya unes galetes en forma de calavera. Tots quatre s’exclamen. “Oh, però que maques, que divertides!” I la mare del nen, acostumada a les moixaines i les alegries del proïsme, prem els llavis amb un somriure circumstancial, però també feliç.

“T’han dit que passa molt de pressa? Perquè és la pura veritat!”, no pot evitar de dir-li la senyora Pérez, mentre els veu marxar. I els altres fan que sí amb el cap. Ells van ser aquesta mare acostumada, algú els va dir que passava de pressa i ells, com toca, ho van escoltar amb interès, però sense parar-hi gaire esment. Si ara poguessin tornar a començar, ho farien? Sí. I ara sí que valorarien aquell amor incondicional, aquelles abraçades que ja no tenen. Però, esclar, mentre es miren el nen caminant, un avi se’ls mira a ells. Mou el cap i pensa que tant de bo pogués tornar a ser aquests que són ells. Els que van al gimnàs, els que treballen, els que es diuen: “El meu fill és un desagraït, no valora res, t’ho pots creure?” Perquè ell ja no en té, de fills. Ja són homes i dones.

stats