M’estic tornant romàntica
Llegeixo a l’ARA un article de The New York Times, escrit per la professora de psicologia del Col·legi John Jay de Justícia Penal Chitra Raghavan, que es pregunta si un excés d’afalacs i d’amor romàntic és saludable. I pel que veig, no.
Explica l’autora que un dels membres de la parella, que sol ser el pèrfid home, però (uf) no només, “és molt tendre i tota l'estona afalaga l'altra persona, entre altres coses, i crea un ambient en què ella sent que ha trobat la seva ànima bessona", però que en realitat “està creant o manipulant l'entorn perquè sembli que ell –o ella– és la parella idònia". També diu que “fer regals a les noves parelles és una forma tradicional d'exercir influència” i que es fa perquè l’altre "s'enamori de forma desmesurada".
I esclar! Et fas el tendre, perquè és el que et surt, i perquè no es noti el primer dia que a la mínima fots quatre crits i que si et busquen et troben. També procures ser simpàtic i ocurrent i no adormir-te a les deu, i anar net a la cita, perquè no es tracta d’anar al meublé i que, un cop descordades les sabates, se senti fortor de peus o d’aixella. Què has de fer? Mostrar-te indiferent? Llavors potser l’altre –amb raó– trobarà que no ets la parella idònia, perquè no li fas cas.
Pel que fa als regals, doncs potser sí que és una forma tradicional d’exercir influència, no dic que no. I entenc que a l’autora li sembli malament que un regal serveixi perquè l’altre s’enamori de forma desmesurada. Deixeu de fer regals a les parelles. Feu-me’ls tots a mi. Què teníeu pensat? ¿Un lot de llibres, un sopar, un viatge, un cotxe, un diamant, un spa, un ordinador, un concert, teatre? No patiu, soc una dona forta i bregada, no m’enamoraré de forma desmesurada. Ajudem-nos, cuidem-nos.
