Topologia d’una crisi

Casella I. És un fet constatat –amb dades del Banc d'Espanya– que enguany hi ha hagut carència de mà d'obra, sobretot a l'hostaleria i la construcció. Immediatament després de publicar-se les estadístiques, el govern espanyol i els sindicats es van afanyar a desmentir que la causa de l’escassetat fos una ‘gran dimissió’ laboral i situaren el problema en els baixos sous existents. [Precarietat laboral i escassetat d’habitatge són factors constatables a casa nostra]. Reaccionaven davant el rumor que la cobertura social articulada havia provocat certa actitud acomodatícia. Però què passaria si en realitat hi hagués ‘incompareixença’ laboral per altres motius? Hi ha dades que van en aquest sentit. Plantegem-nos-ho com a hipòtesi.

Per qüestió de dates, aquests “altres motius” serien conseqüència de la pandèmia. La seqüència: primer, la por per la malaltia; després, l’aïllament pel confinament i la consegüent pausa vital, amb la possibilitat de descobrir la vida contemplativa, contenien una càrrega emotiva important. Persones sotmeses a un ritme de vida frenètic i angoixant, en una societat orientada a la competència i al rendiment, de cop i volta es posaven en pausa. La possibilitat d’una mirada llarga i assossegada propiciava la reflexió i la presa de noves decisions transcendentals: “No val la pena continuar fent tant d’esforç, em conformaré amb menys per a viure i readaptaré les meves necessitats”. Concretament, menys hores extres, fora multiocupació, menys consum... i, efectivament, si això es converteix en tendència, les estadístiques reflectiran un buit a la casella d’ocupats i s'encendrà el llum de l'indicador que avisa de la manca de mà d'obra.

En el supòsit anterior, un individu hauria fet ús de la seva sobirania personal i dit prou a continuar fent el mateix que havia fet fins llavors; hauria tingut la gosadia de dir ‘no’. I optaria per una manera de viure senzilla, posant en dubte la condició d’Homo faber com a valor absolut –Hannah Arendt parlava d’Animal laborans (animals treballadors). Llavors, les estadístiques centellejaran. I des de l’instant que la negació personal passa a formar part d’un full de càlcul, adquireix un valor revolucionari, de transgressió i de canvi. És el moment en què es constata que una decisió individual pot tenir un efecte sobre el conjunt: redistribució del treball, millor repartiment de la riquesa i racionalització del consum. El ‘no’ (deixar de fer) demostra tenir més capacitat potencial de transformació que el ‘sí’ a continuar fent el mateix. En aquest cas, l’individu no només deixa de fer, sinó que fa una cosa alternativa: racionalitza l’activitat i el consum (objectius de la UE). És la “negació de la negació” hegeliana.

Casella II. Intervenció “d'emergència” a la UE. Úrsula von der Leyen parla de "limitacions del nostre disseny actual del mercat". Per primera vegada, els mercats de futurs han situat els preus de l’electricitat per sobre dels del gas. El mercat anticipa que no hi ha prou capacitat de producció elèctrica a Europa. El quart infern de Dante també és el dels especuladors. Cal prendre “mesures no convencionals”, segons la presidenta europea.

Per a canviar? L’hegemonia del ‘lliure mercat’ ha conduït a nivells inversemblants de desigualtat, violència energètica inclosa. Existeix una visió envers el tema ‘falsament correcta’, és a dir: benvolent, però desenfocada. Es mira cap avall, cap als patidors, malgrat que s’hauria de mirar cap amunt, en direcció als qui s'hi enriqueixen, amb el negoci. El dilema es trobaria entre intervenir en el mercat i que el mercat no intervingui en la matèria. [Pinochet va privatitzar l’aigua, ara la nova constitució xilena li torna la consideració de bé públic i col·lectiu]. De vegades, no n'hi ha prou únicament d’intervenir el mercat.

Casella III. La inflació galopant condiciona les perspectives econòmiques de la zona de l'euro. El Banc Central Europeu (BCE) decideix apujar els tipus d’interès per primera vegada en 11 anys: solució monetària clàssica poc imaginativa. Però els preus ja pujaven des d’abans de la invasió d’Ucraïna. Actuaven com a mecanisme del mercat per a absorbir ràpidament els estalvis acumulats pels ciutadans comuns durant la pandèmia. La hiperactivitat i la velocitat, pròpies del sistema basat en el rendiment, ajuden que l’operació tingui èxit. Consumir com si fos el darrer dia.

Sempre amb el teló de fons de la guerra d'Ucraïna. Aquesta setmana és obligat mencionar Gorbatxov, pare de la via soviètica –glàsnost i perestroika– cap al model escandinau de democràcia liberal. Per cert, una via que va ser truncada per la decisió dels països del G-7, que abaixaren el cap davant el mercat. Els ‘avui reprovats’ oligarques russos són el resultat d’aquelles decisions. Si la defensa dels principis de la democràcia liberal s’haguessin imposat llavors, segurament avui Ucraïna no seria l’escenari d’una guerra.

La inflació s'escalfa a la velocitat dels míssils. Amb els tipus d’interès més alts, més beneficis per als tenidors de capital. La ciutadania i les petites i mitjanes empreses en patiran les conseqüències, reconeixen altes instàncies europees. Es fa difícil interrompre el procés. Les perspectives de poder-se’n sortir, de l’alienació de la hiperactivitat del sistema i de l’ansietat pel consum, es converteixen en un mur difícil d’escalar. Aprofitant la circumstància, el populisme ha activat el botó del ‘pessimista’, en versió digital de la política de la por. El ‘no’ a la por també existeix.

Casella IV. Si algú pensava que amb la desaparició del bloc soviètic s’afeblirien els moviments reivindicatius i contestataris, estava absolutament equivocat. Ni tan sols Francis Fukuyama, a La fi de la història, va pensar que això pogués passar. Vint anys després, el personatge sense nom creat per Ottessa Moshfegh interromprà la seva existència quotidiana durant (El meu) “any de descans i relaxació”. Sempre, el ‘no’ com a valor universal de transgressió.

Celestí Alomar és geògraf