El tòpic de la generació més preparada
Les persones nascudes a partir dels anys noranta hem hagut de conviure amb dos tòpics, fonamentalment. El primer ens va afectar d’adolescents, quan se’ns considerava una generació apàtica, passiva, obsessionada amb les noves tecnologies i amb una desídia només superada per la generació que vindria després. El segon es consolidava al cap de quatre o cinc anys d’haver entrat a l’edat adulta, just en el moment d’acabar la carrera o els màsters, i ens convidava a abandonar el prejudici anterior per abraçar-ne un de nou, tan fals com l’altre: la idea que som la generació més preparada de la història.
Sempre m’ha semblat entre graciós i inquietant que s’atorgui el mèrit d’aquesta catarsi tan ràpida –l’alumne indolent de l’institut que es converteix en un paradigma de formació intel·lectual en abandonar la facultat– a una circumstància tan abstracta i ambigua com el pas per la universitat. En la línia d’altres influències anglosaxones, ens estem assemblant cada vegada més als personatges de les pel·lícules americanes, que encara que es dediquin a l’ensinistrament de ximpanzés o les competicions d’engolir hamburgueses, tots parlen de l’època de la universitat –la universitat és una etapa vital en si mateixa– sense que els calgui concretar què van anar a fer-hi ni què hi estudiaven.
La recent notícia que només la meitat dels alumnes que desitgen ser mestres a Catalunya han aprovat les proves d’aptitud personal (PAP) m’ha fet reflexionar novament sobre alguns apriorismes que nodreixen el nostre sistema educatiu i, de retruc, la societat en què vivim. Al capdavall, les conclusions extretes de les PAP són ben preocupants, perquè constaten que una bona part de les persones que arriben a la universitat –no cal demonitzar els qui volen ser mestres, només, perquè segurament la proporció es mantindria en altres graus— no disposen dels mecanismes ni dels coneixements més bàsics que haurien d’haver estat interioritzats en cicles anteriors i, sobretot, fora de l’escola.
Els punts dèbils més descoratjadors que s’evidencien a les PAP es refereixen a la cultura general, a la comprensió lectora; a una mínima habilitat per a l’anàlisi de situacions complexes o problemàtiques; a la relació d’idees, conceptes i lectures i a la transversalitat de coneixements: en general, la mena de competències que no s’aprenen a l’aula. És evident que l’estatus social i intel·lectual de l’entorn pot influir en l’adquisició d’aquestes habilitats, però no és menys cert que, en la majoria dels casos –i més enllà de reflexionar sobre l'actual sistema educatiu, l'impacte de les noves tecnologies o la desigualtat d’oportunitats–, no podem obviar la responsabilitat individual, l’interès i les inquietuds de cadascú envers el món que l’envolta. Si no, potser serem la generació que més títols acumula, però sortirem de la universitat amb tantes mancances acumulades que, amb el temps, la universitat esdevindrà un concepte buit, eteri, que en cap cas significarà una formació global que ens ajudi a fer front a la vida adulta.
Laura Gost és escriptora
