El cant recurrent al que hem perdut pel camí, de tranquil·litat, de veïnatge, continua amb l'apel·lació subjectiva que vegetals i fruites ja no tenen el gust d'abans. Subjectiva, perquè moltes vegades recorrem al gust que tenien les coses per a generacions anteriors, impossible de comprovar, i a la melangia d'una memòria pròpia que sempre ajunta, inconscientment, gusts i vivències de la infantesa perduda. Però resulta que no, que no és subjectivitat ni recurrent apel·lació a un passat innocent, sinó que la ciència ha demostrat que l'agricultura intensiva manlleva minerals –i gust, per tant– als productes que ens arriben a taula. No és melangia, és la realitat del sistema de producció. Però se'ns oblida que el sistema respon, més que menys, a les demandes del consumidor. Quan feim apologia dels gusts de la taula de la padrina, oblidam que no ens volem veure com ella. Potser els seus albercocs, les seves tomàtigues i el seus enciams tenien un gust que ens emmiralla, però el seu rebost no gaudia ni de la quantitat ni de la varietat que exigim ara. De la gelera, que ens permet no anar cada dia a l'hort o a la botiga, ni en parlam, perquè no en tenia. És la nostra contradicció, una de tantes, entre el que deim voler i el que estam disposats a fer per aconseguir-ho. Una contradicció permanent que alguns intentam aregar amb la solució de procurar-nos aliments de proximitat i, si pot ser, de conreus ecològics. Però només és un placebo per a la nostra consciència, perquè no renunciam a varietat ni a quantitats que a la padrina li haurien semblat impropis de gent normal i que només coneixia, si de cas, per rondalles de reis i mags. I no, no és màgia, és renúncia a l'essència, al gust. Contradictòria renúncia.
