27/02/2022

Tomata i sang: Dostoievski i Andreu Nin

3 min

Aquests dies a Catalunya hi ha molt suc de tomata. Comunistes, ex-semi-post-comunistes, comunistes de clíniques de desintoxicació, comunistes amb traumes no superats i que paguen psicoanalistes capitalistes... Molts no saben com posicionar-se davant la invasió de Rússia a Ucraïna. Mana una equidistància de somriure de salfumant. Però sobretot encara governa aquest analfabetisme infantil de creure que Rússia no ho faria. Que no hi pot haver guerra. Que no hi ha fronteres. Que els altres. Que no... Encara vivim de la mentida. De dir que el gat no devora a la rata, i tota aquesta droga que sí que mereix deportacions neuronals als xalets residencials de Sibèria amb la tortura de pingüins espasmòdics ballant rock and roll demoníac. Ucraïna demostra allò de sempre: que l’escriptor rus Fiódor Dostoievski tenia raó i que el català Andreu Nin també, però no li va servir de res. Amb raó o sense raó, el pobre a la presó, deia ma padrí. Crim i càstig.

Llegir Crim i càstig de Dostoievski em va servir per recordar el que sempre m’havien ensenyat a casa: a la vida dos més dos no fan quatre (Dostoievski ho escriu gairebé literalment). Però tots els totalitarismes, rojos, blancs, fosforescents, et diuen que sí, que fan quatre. I aquí ens creiem les mentides perquè alguns confonen la sang amb el suc de tomata. Així ens va: morts i tacats de per vida. Andreu Nin era un producte típic català: tot és possible, ho farem... El 1929 fa una revolució mundial: tradueix al català Crim i càstig. Dostoievski borratxo dins el taüt. Rússia i el món miren Catalunya: és l’única traducció íntegra que es pot trobar als països occidentals. Nin (com milers!) va abraçar la tomata utòpica roja fruit de l’Edèn i va tornar cames ajudeu-me de Rússia mentre la sang bestial, real, mortal el perseguia. Però la paella del sofregit era a Catalunya.

El 1937 segresten Nin a Barcelona. Se l’enduen agents de la NKVD, la policia secreta soviètica. Així és aquella Catalunya: controlada amb un joystick arbitrari a distància pel ludòpata sanguinari Stalin. L’URSS roig sang s’entrena pintant Catalunya i Espanya: no li interessa la guerra, només vol instal·lar franquiciats de fàbriques que estampen de vermell totalitari tot Europa. I aquí xiulen: el PCE (Partit Comunista d’Espanya) i el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) consenten, atien, aplaudeixen el segrest de Nin i la purga contra qualsevol criatura que no sigui de la tonalitat de roig que ells diuen que és el roig veritable. On és Nin? ¿On són tots els morts, torturats, purgats en nom del suc ideal de tomata que era sang real?

Sí, tots es van esquitxar de sang. Als boscos de Bielorússia de 1943 hi ha un gironí disparant contra els nazis. Francesc Pararols és un d’aquells soldats republicans a l’exèrcit soviètic. Es gela de cop. Tenia el cap ple de fantasies de suc de tomata propaganda fraternal: “Quan descrivien la situació de l’URSS s’explicaven meravelles, allò era gairebé el paradís terrenal”. Però no existeix res d’allò: “Intento buscar atenuants a tot aquest desgavell que se’m presenta... A mi mateix em costa d’acceptar que «això» era l’URSS”. Sang. El comunista lleidatà Sebastià Piera passa dels ulls vermells a blancs. Missió militar a Ossètia. Entra en una casa isolada. El pagès al veure l’uniforme rus s’acolloneix. Només dir-li que no és rus li canvia la cara. I els dona menjar. I explica tota la carnisseria que han fet a Ossètia els russos. Cau l’os: els problemes nacionals els resolien amb sang, no pas amb sofregit comunitari. Com ara. Com sempre.

Hi ha guerra. Hi ha països. Hi ha fronteres. Hi ha sang. Sí, ell sí que ho faria. Ja s’ha fet i es farà. Putin és Stalin; Stalin és Putin. No és comunisme. No és contorsionisme. No. Es diu llibertat. Els ucraïnesos defensant casa seva saben diferenciar entre el suc de tomata i la sang. Aquí hem externalitzat el país, els sentiments, els somnis, la violència, la llibertat... Fa un segle i ara. Creient que sempre hi haurà una revolució roja, groga, morada, daltònica que ens salvarà i ens solucionarà els nostres problemes terrenals i neuronals. Oblidant-nos de nosaltres. Regalant tot el que tenim als altres. El més important. Ucraïna lluita per una raó: perquè té dret a existir. Això és el que el que oblidem sempre a Catalunya. Josep Pla, que coneixia bé Nin, va escriure sobre ell: “Com a bon català havia jugat la carta del perdre”. Sempre perdre. Sempre perdre quan s’ha de guanyar. ¿Quan es va deixar de guanyar per començar a perdre? ¿Com es deixa de perdre? Potser començant a entendre i a veure que només aquí es confon la sang amb suc de tomata. Perquè els temps no estan canviant.

stats