OPINIÓ
Opinió 21/08/2020

‘Tocata i fuga’ per a un rei (d)emèrit

3 min

GeògrafAgost al viu i apareix un manifest firmat per 75 exministres, expresidents autonòmics, ambaixadors i antics alts càrrecs reivindicant la figura de JCI, d’un temps ençà popularment conegut com El Campechano. Es palpa en l’ambient, el grau de preocupació augmenta i no minva ni a l’estiu. Corinna Larsen defineix la Casa Reial com “un negoci familiar”, possiblement la definició més gràfica que mai s’hagi fet de la institució i la que s’apropa més a la situació actual. “Família i Casa” resa la Constitució, un tot indissoluble.

En el manifest es defensa la presumpció d’innocència del rei emèrit i es recorda el llegat de “la ben anomenada Transició”. Amb relació a la presumpció d’innocència, cal deixar clar que el primer a assenyalar amb el dit l’emèrit va ser el rei en persona, que li va retirar l’assignació que tenia fixada en els pressupostos de la Casa de Sa Majestat el Rei. Qui va propiciar la seva fuita i el va mantenir en parador desconegut durant dues setmanes va ser la mateixa Casa Reial. I, oh sorpresa!, quan el fugitiu reapareix ho fa en els Emirats Àrabs i no en un altre país. Quina casualitat. No s’esquincin les vestidures, doncs, ses senyories, si en aquestes circumstàncies els comuns pensam que aquí hi ha marro. Tocata i fuga d’un rei (d)emèrit.

Desconec el grau assolit en el mesurament del Trastorn d’Ansietat Generalitzada (TAG) provocat per la crisi monàrquica entre l’establishment espanyol (el CIS no publica enquestes de població sobre la monarquia). No se si és a prop o lluny d’arribar a l’estat de pànic. El manifest d’actors secundaris (no hi apareixen les primeres espases) potser vol insinuar un primer estadi d’alarma. Un cataplasma en previsió del que està per venir. Hi ha preocupació, això és evident. Des del mateix moment que l’afer monàrquic traspassa les fronteres (investigació de la justícia suïssa i el rei emèrit fugit), el tema adquireix dimensions incontrolables. Basta reparar en la diferència de criteri entre la justícia europea i l’espanyola per albirar que el tema no es soluciona amb un “afinat de la fiscalia”, ni amb una floreta jurídica de Marchena. Preocupació. Som Europa, malgré tout.

Tenim un problema: Brussel·les. Si es manté el ritme actual, cada deu anys s’haurà d’anar a tocar les portes de la Unió Europea per demanar diners per solucionar la impertinent nova crisi de torn. Aquesta vegada han estat Holanda i els països frugals els que han mostrat reticències, abans (crisi financera) Alemanya ens va collar a força de retallades i condicions draconianes. I, la propera ocasió, amb quina cara ens miraran si es demostra que el cap d’estat, a més de comissionista, era un defraudador d’impostos? Efectivament, pot ser un problema. Ara, entre les recomanacions que han fet es troba que Espanya ja ha d’anar adequant el sistema impositiu al nivell dels altres països europeus. Efectivament, llenguatge subliminar. Ni carregant totes les culpes sobre la persona del rei (d)emèrit, ni salvant “la ben anomenada Transició” com a etapa històrica brillant, ens deslliurarem d’haver de fer reformes en profunditat.

La falsa tesi, àmpliament acceptada, que el rei fa una labor impagable com a representant de les empreses espanyoles en els seus viatges d’Estat és la qüestió de fons que ha propiciat una situació com l’actual. “Un negoci familiar”, casa i família. L’Estat té els mecanismes suficients per desenvolupar una labor comercial a l’exterior. Al marge que es puguin considerar un anacronisme, la inviolabilitat i la irresponsabilitat del rei, com a preceptes constitucionals, no es poden considerar simplement un privilegi personal, sinó una garantia davant el conjunt del poble sobirà. Una garantia d’imparcialitat. Quan el monarca es fica en tasques que no li són pròpies, llavors la institució s’esquerda. Això és el que està passant.

Cayetana Álvarez de Toledo, explicant la seva destitució com a portaveu parlamentària, assenyalava que la situació política està marcada pel fet que els “perdedors” de la Transició, els que volien una ruptura amb el règim anterior, ara estaven en el govern. Una anàlisi un tant maniquea que, això no obstant, expressa amb tota claredat quin és el parer de la dreta liberal conservadora espanyola. No oblidem que per ells els que “ara estan en el govern” són el corrent polític sorgit dels moviments populars del 15-M.

La resposta de l’Estat profund, una nova ofensiva general contra els “perdedors” (via Podem), va en aquesta línia. Però això és com la “llegenda negra”, consum per a l’interior. Les tesis de l’Estat profund xoquen amb les tesis predominants a Europa i ens allunyen de la centralitat europea. Això és insostenible. El quid de la qüestió és fins quan es podrà continuar mantenint la ficció. Qui seran els primers a destapar-ho tot, o serà suficient la poca traça de la “intel·ligència” de l’Estat? No ho oblidin: “Família i Casa”, un tot indissoluble.

stats