Molts han abandonat el costum de participar en jocs d'atzar, per diferents i coherents motius. D'altres, en contra de la raó de l'estadística i amb irresoltes contradiccions morals, encara compram bitllets de loteria. Malgrat saber que és més probable patir un accident a la banyera que aconseguir un premi a la loteria, som dels que encara compren algun bitllet de l'ONCE, amb irregularitat, mala consciència i m'excús en l'autoengany del 'i si toca?'.
Quelcom semblant, o exactament igual –per ser sincer–, em passa amb les eleccions generals. La probabilitat que el govern resultant no em faci empegueir és remota, talment treure la grossa de la loteria. Creure que, a aquestes altures de la pel·lícula, s'aconseguirà fer una societat millor, més digna i lliure assoleix la categoria d'acte de fe. I pensar que a partir d'una nova majoria parlamentària se'ns reconeixerà la diversitat cultural (de la nacional, ni en parl) i la pluralitat ideològica és propi d'innocents candidats a l'engany permanent. Ho sé del cert. La raó m'ho fa evident a cada anàlisi desapassionada, a cada assaig sobre Espanya que llegesc. Però, torn a votar. Cada vegada amb menys il·lusió, és vera. Però, quan amb resignació m'acost a l'urna i faig l'acte conscient de votar, pens: i si toca? Després i per si un cas, vaig molt viu quan entr a la banyera.
