Tete Montoliu, uns recitals viscuts amb clau de fenomen (1982)

De la crítica d’Albert Mallofré (Vilanova i la Geltrú, 1926 - Barcelona, 2017) a La Vanguardia (12-VIII-1982), publicada l’estiu de fa quaranta anys. Traducció pròpia. Aquest divendres és el cinquè aniversari de la mort de Mallofré, i el passat 24 d’agost va fer un quart de segle de la mort de Tete Montoliu (Barcelona, 1933-1997), pianista i compositor de jazz amb projecció internacional.

Malgrat que actua arreu amb gran èxit, Tete Montoliu no havia donat un concert complet a Barcelona ciutat des del darrer Palau. L’avinentesa del Grec’82 ha estat aprofitada i els seus concerts a la Casa de la Caritat han posat de relleu la seva mestria excepcional. Tete Montoliu ha triomfat, doncs, un altre cop davant el seu públic barceloní en uns concerts literalment magistrals, seguits pel públic amb extasiat silenci i reconeguts amb càlides ovacions. [...] Sol davant del seu piano, Montoliu va desplegar uns recitals completíssims, fent palès generosament el seu talent singular. Va deixar volar folgadament la seva fantasia creativa mitjançant els dits de la seva mà dreta, mentre amb l’esquerra ritmava i harmonitzava amb admirable riquesa d’idees. Aquests concerts es van basar en una successió de temes variats de concepció i d’estil, alternant estàndards coneguts amb algunes composicions pròpies i fins amb alguna al·lusió a Joan Manuel Serrat. Malgrat la diferenciació d’origen, tots els temes van ser homogeneïtzats per l’empremta característica de la versió personal de Tete Montoliu, contrastada i inconfusible. A diferència del seu últim concert al Palau, abans esmentat, l’execució dels temes no es va dilatar fins més enllà del que era precís, sense caure en circumloquis i redundàncies, sinó que es va construir amb l’exposició del tema i la divagació improvisada fins al límit d’allò que és essencial, per passar ràpidament al tema següent. Va ser una diferència molt plausible (en el segon concert, al qual vam assistir) i el ritme del recital va guanyar considerablement. [...] Tete Montoliu té una digitació velocíssima i d’una claredat captivadora, nítida i preciosista, arrodonint cada nota amb un volum i dimensió precisos. [...] En algunes fases de la seva execució, mentre admiràvem aquell prodigi de la tècnica, ens hauria agradat veure Montoliu penetrant en el tema amb més profunditat, estalviant notes en comptes d’estalviar emocions, exhibint sentiment (o feeling, si voleu) en comptes d’exhibir tècnica, esgarrapant la sensibilitat en comptes de quedar-se fora recargolant arabescos i “fent volar coloms”, com diria el plorat Josep Pla [només feia setze mesos que l’escriptor i periodista havia mort]. Un exemple del que diem ens el va donar el mateix Tete Montoliu, en el seu segon concert, a l’interpretar el bis –concís i preciós– amb el qual es va acomiadar de l’auditori. Al marge d’aquesta objecció, referida tan sols a un concert en concret, capbussar-se en la música de Tete Montoliu va ser un cop més una experiència impagable. Un luxe que voldríem tenir més sovint al nostre abast.