OBSERVATORI
Opinió 24/02/2017

El testament. Més enllà de l’òpera?

i
J. A. Mendiola
3 min
La ciudad de las mentiras, basada en quatre contes de l’uruguaià Juan Carlos Onetti, és el darrer encàrrec de Mortier i sens dubte també va més enllà de l’òpera.

Ningú no dubta que Gerard Mortier era un visionari i la sort que hem tengut ha estat ser els dipositaris del seu testament. Testimonis de moments inoblidables, com és ara Vida y muerte de Marina Abramovic, amb “ella” de protagonista, Robert Wilson de director i Willem Dafoe com la seva parella i sense oblidar les cançons d’Antony. Per cert, “ella” té una exposició programada per a d’aquí a un parell de mesos a una galeria de Ciutat. Així m’ho varen dir i així ho transcric. A una altra cosa, la cosa. La ciudad de las mentiras, basada en quatre contes de l’uruguaià Juan Carlos Onetti, és el darrer encàrrec de Mortier i sens dubte també va més enllà de l’òpera i més enllà de qualsevol qualificatiu que pugui enquadrar la peça que Elena Mendoza i Matthias Rebstock han creat a quatre mans. Crec que de moment no hi ha qualificatius per posar-li una vasa, però en qualsevol cas des del primer moment transmet la sensació que som davant un producte de qualitat, ben elaborat. No hi ha cap dubte. Una altra de les sensacions és que no som davant un espectacle senzill, més aviat tot d’una queda palesa la seva dificultat, ja des de la seva concepció. I és que em resulta molt complicat no parlar de res que no siguin sensacions, encara que sempre sigui així, però en aquest cas molt més. Tornant a la gestació, l’elecció de l’original literari ja era una mica molt alambinat. Partir de quatre textos independents era un altre repte que augmentava les dificultats del tirabuixó, exigint una desconstrucció que al mateix temps obligàs a la construcció d’una sèrie de vasos comunicants. És així de complicat i fa que les diferents històries i personatges es vagin barrejant fins al punt que seguir l’argument, els arguments, amb tants elements simbòlics, amb un joc de miralls que es pot interpretar com vulgui cadascun dels espectadors i partint d’un relat tan oníric com és el d’Un sueño realizado dificulti qualsevol tipus de lectura convencional. Una altra cosa és si un tipus de trama literària d’aquestes característiques casa, avui, amb el concepte de modernitat, ruptura i renovació que pretén el tot plegat de La ciudad de las mentiras, o si ja se li ha passat el temps.

El tarannà és una mica wagnerià, per la seva indiscutible vessant de gesamtkunstwerk, la que ha de tenir per ella mateixa qualsevol aproximació operística, encara que val a dir que si algun dels elements clàssics ha quedat perjudicat és el cant, ja que n’hi ha poc, molt poc, fins al punt de quedar reduït a la categoria d’anècdota i aquí sí que hi pot haver munició argumental per als que estan en contra de qualsevol tipus de remodelació del gènere. El que resulta indiscutible és la qualitat musical i de la seva concepció en l’espai: músics protagonistes sobre l’escenari, sobretot l’acordionista i la viola, músics dins el fossat, o a la llotja reial, que haurien de fer un efecte més estereofònic del que en realitat provoquen. Brillant la utilització de la percussió, amb el ‘barman’ i els plats com a solista, o el moment del joc de dòmino entre els diferents integrants dels músics de l’escenari, o la utilització d’unes pilotes sobre un piano preparat, que com no podia ser d’altra manera em varen recordar Tomeu Moll-Mas, tot d’una harmonia atonal que tampoc no et deixa ni un instant per a la relaxació, cosa que juntament amb el complicat joc argumental ho fa tot mal de pair, obligant en tot moment l’espectador a no perdre calada. I així i tot no basta.

stats