Una bona part de la població no tornarà a viure un aniversari tan voluminós, tan musical com els 250 anys del naixement de Ludwig van Beethoven, que celebram aquest 2020. Els aniversaris tenen la importància que cada societat els vulgui donar, però quan es tracta d’un personatge de l’entitat de Beethoven, de Cervantes o de Ramon Llull, paga la pena fer-ne una qüestió personal: potser és el darrer avís que ens fa la vida per passar comptes amb el personatge homenatjat. Normalment, aquesta operació ens revelarà que estam en deute no amb el personatge en qüestió, que no ens necessita per a res, però sí amb nosaltres mateixos, que el necessitam a ell encara que ni se’ns hagi passat pel cap. No tenim l’hàbit de destriar les nostres necessitats essencials.
Beethoven: és possible que el lector sigui un melòman, bon coneixedor de l’obra del músic, i que una i una altra vegada s’hagi immergit en les seves nou simfonies, en condicions apropiades per absorbir tot el que generosament se’ns hi ofereix. Sense oblidar els concerts, la música de cambra, etc. Seria una llàstima, amb les possibilitats que tenim la majoria de les persones avui dia, passar per la vida sense haver fet cas dels grans obsequis que Beethoven ens va deixar escrits a les seves partitures. Per a una persona de cultura, diguem-ne, mitjana, no haver pres possessori de l’essencial, almenys, del compositor, és pitjor que no haver recollit de cal notari un testament fabulosament ric que algú ha deixat al nostre nom.
És possible que hàgim confós la música amb aquests sons, clàssics o moderns, que deixam de fons mentre ens dedicam a altres quefers, professionals, domèstics o el que sia. No, escoltar música és escoltar-la, deixar-se endur sense que hagi d’estirar cap pes mort ni evitar interferències. Es pot llegir Ausiàs March quan s’està atent al cuinat d’unes, uff, pilotes?
Si m’ho permeteu, us aconsellaria, ara que el tenim present, assistir als concerts més o menys fiables amb Beethoven en el programa. O programar-nos l’audició de les simfonies en les millors condicions possibles. El temps no toca ser problema: trobar-lo al llarg de quinze dies, per exemple, és perfectament factible. Qui sap si en tornarem a tenir ocasió o ganes. I no ens en podem anar d’aquest món sense haver tastat els seus fruits més saborosos.
