La victòria del feixista Jair Bolsonaro a Brasil ha tancat el cercle del terror global. Tota la gent de bona voluntat anava defensant la seva pròpia esperança contra els indicis de la raó, però la realitat brasilera ha caigut damunt de les ànimes pies com un argument incontestable: un argument tan aclaparador que traça al seu entorn una zona asèptica per defensar-se de tota mena de matisos. Hem arribat al sisè die i el món ja està fet. No sabem si a Déu li agrada o no allò que veu. Li va agradar, segons l’Antic Testament, l’obra magna de la creació, però aviat varen sorgir problemes i aquella creació es va tenyir de sang i de desgràcia. Tornant a un temps més a la vora, el món ara mateix és acabat.
No vol dir que sempre sigui així, naturalment, però cal pensar que una altra cosa ja passaria a un altre món. Perquè les persones se sentin ben acollides per la seva història, serà menester estrenar un altre món, que, ignoram com, s’hauria alliberat de les rígides jerarquies polítiques, socials i culturals que ara són tan celebrades per les majories. Com? Difícil respondre a aquesta pregunta. És necessari que quedin persones que espriuanament continuïn parlant d’esperança, desesperançades. I persones que, fitzgeraldment, es mantinguin en l’actitud de lluitar per posar remei a les coses que no en tenen. Aquestes categories humanes havien estat, durant uns decennis, la sal de la terra.
En parlar d’aquest nou escenari de terror, haureu sentit, vist i llegit com molts de columnistes se serveixen d’imatges marítimes i catastròfiques: onada, tsunami, etc. Servidor som de l’opinió que aquestes imatges procedeixen d’una visió equivocada i que la reprodueixen perillosament. L’onada que hauria sepultat l’esperança en un món millor en realitat és l’onada impotent dels que han mirat de canviar el terreny per damunt del qual han volgut passat. El feixisme global és el territori, la terra ferma: no és l’onada. Durant anys l’onada ha pogut mantenir iodat i oxigenat el terreny, i aquesta circumstància ens convidava a confondre-la amb el propi terreny. Ara ja sabem que no és ni era així.
És un mal tràngol que no passarem aviat. La minoria que vol passar-lo va armada amb paraules el significat i el valor de les quals no és reconegut en els vastos dominis de de la postveritat –de la pura mentida. L’ideal democràtic que proclamen és entès com una curolla utòpica i, sobretot, risible; i valuosa, no obstant això, perquè assenyala aquells que cal desactivar pels mitjans més útils a cada cas.
I quin temps geològic pot durar aquest territori sòlid, pentinat adesiara pels afanys democràtics, per l’ideal de dignificació de les persones? Impossible dir-ho, però ja no és tan arriscat preveure que costarà revoltes, sang, fam, misèria, filosofia i lletres. I serà menester que sorgeixin algunes generacions d’homes polítics a l’alçada de l’empresa, perquè, als anys de desgràcies, els han obert la porta almenys dues generacions de polítics indiciblement mediocres, quan els reptes demanaven gegants: a tot arreu. Repassau la nòmina dels dirigents polítics i socials del moment i amidau-ne la capacitat per fer front a les tempestes que els déus més cruels ens envien. I assegurau-vos que teniu els antidepressius a l’abast de la mà.
