Terror de dretes
Què ha passat en aquest país perquè de sobte tothom parli i sembli témer –o voler votar– l’extrema dreta? Per què fins i tot es considera la versemblança que arribin a governar a l’Estat o a alguna autonomia (després de l’escabrosa gestió a Múrcia)?
No hauria de ser cap sorpresa que l’anomalia democràtica espanyola seria un brou de cultiu ideal per a les noves formes de reacció que actualment recorren el panorama polític internacional. Mentre aquí alguns imaginaven que la dreta havia moderat el discurs i no deia el mateix que a l’Àustria de Jörg Haider, per exemple, arreu del món es preparava un retorn del populisme, el qual, quan tenia els tocs de l’extrema esquerra ens era simpàtic, però que ara, per oposició inevitable, ha agafat l’embranzida contrària, amb els discursos antiimmigració, contra les minories de tota casta. El pitjor nacionalisme d’estat de tota la vida, ben adobat per les noves formes de propaganda i manipulació que permeten les xarxes socials i el confusionisme insidiós d’internet. Fins i tot han volgut fer por a les classes mitjanes amb l’espantall del comunisme.
Era inevitable que el trumpisme, amb el que té de populisme nacionalista, d’assumpció descarada de la manipulació, la mentida i la baixa passió dels ressentits i víctimes de la nova economia, agafés força a casa nostra, en un país amb escassa formació democràtica, nul·la cultura del debat argumentat, amb mitjans de comunicació poc independents i una partitocràcia amb esclerosi, incapaç d’adaptar-se a les noves formes d’incidir.
A Espanya, la repressió al procés sobiranista català va servir de detonant, perquè d’un dia per l’altre es va normalitzar la repressió a qui no veia les coses igual, l’ocupació policial de tota una zona de l’Estat, la manipulació informativa a l’engròs, la tergiversació contínua de la realitat per raons d’estat. En el judici als polítics sobiranistes, aquesta extrema dreta va ser acceptada com a acusació popular, i se li van donar hores i hores de focus públic. Van passar de tenir tertúlies de matinada a la televisió sufragada per l’Església, a tenir plat a taula a tots els platós.
Quan es va donar carta de normalitat a empresonar polítics i a jutjar-los per haver fet un referèndum, quan es va donar embranzida a la policia perquè atemptés contra els ciutadans que només feien resistència passiva i sufragista, quan es va considerar que no posar en qüestió de la unitat nacional estava per sobre de qualsevol consideració democràtica, o de l’estat de dret i les seves garanties, es va regar la llavor d’una mentalitat que sempre havia estat present en la dreta espanyola; tota la passió nacionalista que l’esperit constitucional semblava que obligava a dissimular una mica. El que ha passat a Madrid era ben previsible; estava escrit perquè quan l’esquerra promet no fa més que decebre, sobretot en temps de pandèmia. I és llavors quan des de la dreta et venen amb històries de terror i utopies de tapa i canya, la llibertat entesa com a permís per fer el que et doni la gana i campi qui pugui.
