19/02/2022

Terratrèmol al PP

3 min
Terratrèmol al PP

La implosió del PP és un problema de primera magnitud en el sistema polític espanyol, perquè el partit fundat per Don Manuel Fraga n’és una pedra angular. Es tracta d’un assumpte lleig, en què la corrupció es barreja amb les rivalitats internes. I darrere hi ha diferències ideològiques importants, que tenen components territorials -com sempre passa a Espanya-. Ayuso és l’ultraliberalisme madrileny, el que fa enrabiar l’España vaciada, on el PP sempre ha tingut hegemonia. (Per cert: ha calgut que els votants de Sòria o Àvila alcin la veu perquè alguns entenguin que el problema territorial espanyol no és fruit del victimisme català.) Pablo Casado representa el conservadorisme de tota la vida. I darrere seu, teòricament, hi ha les baronies regionals del partit: Galícia, Andalusia, etcètera. Casado és de dreta pura com Ayuso, però no té el seu carisma. La premsa dretana ha convertit la presidenta en un referent d’èxit, no només pel seu desacomplexament ideològic, sinó com a icona del Madrid aspiradora. Sovint en contrast amb la “decadent” Barcelona (que ho preguntin a Gerard Piqué, o als editorialistes deLa Vanguardia i El Periódico ). Durant massa temps a Ayuso se li ha perdonat l’índex de mortalitat a Madrid durant la pandèmia. Veurem si ara se li perdona que, a la mateixa època, el seu germà s’enriquís amb la venda de mascaretes.

En l’actual equilibri de forces, una crisial PP és molt més rellevant que una al PSOE. Quan els socialistes van tocar fons, va sorgir Podem, que ha resultat ser més una crossa que un problema sistèmic, especialment des de la sortida de Pablo Iglesias. En canvi, si els populars s’enfonsen, emergirà Vox amb renovada força, i esdevindrà decisiva, no només per la seva presència directa a les institucions, sinó per com pot infectar el conjunt del sistema de partits i els marcs discursius dominants. Els tics d’ultradreta d’Ayuso són, en part, culpa de Vox. I la renúncia del PSOE a abordar la qüestió catalana també n’és deutora. S’ha escampat el mantra que Vox no és un producte de la pervivència del franquisme sociològic, sinó una reacció al voleiar de les estelades. Salvador Illa ha dit amb totes les lletres que hi ha una connexió directa entre el procés independentista i el sorgiment de l’extrema dreta. Per tant, vist així, tot intent de negociació amb Catalunya mereix ser conjurat com una provocació inoportuna. Tot plegat fa pensar en els temps en què els jutges deien a les víctimes de violació que portaven faldilles massa curtes.

Una Espanya excessivament girada cap a la dreta autoritària, amb els precedents d’Hongria i Polònia, no és un escenari que entusiasmi a la UE, sobretot amb l’actual escalada de tensió a Ucraïna. Joan Esculies escrivia divendres que la qüestió del gas realça la importància geopolítica del litoral ibèric. I que la hipòtesi d’una Espanya inestable, tenallada per la pulsió autoritària de Vox, l’aspiradora madrilenya i la insatisfacció catalana podria fer que la UE pressionés en favor d’una reforma constitucional que apaivagués els ànims. Segurament és somiar truites. Però sembla clar que Catalunya tindrà més oportunitats: a) si és percebuda com un dic de contenció del neofranquisme espanyol i b) si fa valer la seva privilegiada situació geogràfica, que li pot permetre acollir rutes alternatives per a l’arribada del preuat gas a Europa.

stats