Potser no és necessari dir que tornarà a fer calor aquest estiu a Mallorca. Els més vells sempre ens volen recordar que abans plovia més i que els torrents corrien veloços i inflats, desbordants entre garrotxes i tàlvegs, cosa que personalment no he vist mai, a banda de les pluges de tardor i d’alguns desgels d’hivern, que tanmateix són poca cosa excepte quan plou en excés i el desastre es presenta amb el seu fang i desgavell.
El que no és poca cosa és la gran quantitat d’aigua que necessiten els turistes que ens venen a veure, que es renten cada dia més d’una vegada, i que beuen a l’hotel aigua de la millor, sempre forana, embotellada i fresca. Piscines, i reguem el cap de golf, i dutxes d’hores a peu de platja, hem d’arribar ben nets al bufet. Les carreteres tornaran a vessar, ara que ja no ho fan els torrents, i els innumerables cotxes i autobusos ompliran el nostre aire d’un fum que el farà encara més blau; tots els creuers del món venen als nostres molls a fer-nos empassar la seva fumassa infinita.
I tot enmig de la vella constatació: aquest infern amb aire condicionat és casa nostra, i benvingut hi sigui tothom, que no ha de faltar la feina i era pitjor quan això només era marjal i platja colgada d’alguer. La meva padrina Margalida, nonagenària i poblera, s’asseu a la terrassa de Can Picafort, al capvespre, i mira els avions com partionen el cel sense aturador. “Només venen”, em diu, astorada, “no s’aturen de venir… Ara n’arriba un altre, ca”.
S’han fet coses bones, però, que fa vint anys semblaven impossibles. L’ecotaxa, per exemple, o la declaració de la serra de Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat. Això haurem d’admetre que ha estat un triomf ponderable, la consecució del qual no va estar exempta de polèmica, debat i oposició aferrissada. Tanmateix, no ens hem aturat de créixer: més gent, més ciment, més batibull i col·lapse estereofònic. Sovint sembla que els mallorquins en el fons no voldrien regular res —a molts els sap greu haver de legalitzar els habitatges turístics—, només volen millorar les quatre coses o lleis que permetin continuar munyint aquesta mamella grassa cada dia amb més comoditat i malaveig. Però, i la cultura?
No crec que n’hi hagi per a tirar coets. Hi ha moltes i bones editorials, però sovint el nostre públic mira a una altra banda, si és que té ganes de mirar enlloc. Hi ha lectors, i gent jove i curiosa, però el castellà s’ho menja gairebé tot. N’hi ha que ja no n’aprendran mai, de mallorquí, i tal dia farà quaranta anys que són per aquí, fent de cambrers, taxistes o d’empleats de banca. Colonització caribenya, doncs, a la qual ens hem plegat de gust, no fos cosa que perdem pistonada. Amb l’excusa que no es vol semblar provincià, hom hi cau de quatre grapes. S’abandona una llengua, és a dir, una manera d’harmonitzar-se amb la pluralitat del món, de participar en el contingut referencial dels símbols originals, per a ser un simple peó lateral del tauler hispànic. La cultura és sobretot això, la capacitat de ser sense complexos més enllà de la borda funcionalitat folklòrica.
