Les Teresines al Parlament
La publicació del cas de les llicències d'edat (o l'escàndol de les jubilacions daurades) del Parlament per part de l'ARA va tenir diversos efectes interessants. De seguida es va produir una desbandada de partits polítics i de grups parlamentaris que van sortir no tan sols a espolsar-se les culpes, sinó sobretot a carregar-se-les els uns als altres, com si no hi tinguessin tots la seva part alíquota de responsabilitat. Després ha vingut una brega sense gaire discreció ni treva entre el lletrat en cap del Parlament, Antoni Bayona, i la secretària general, Esther Andreu, que té transcendència institucional i que al mateix temps és reveladora de males marors que devien venir d'enrere. És raonable opinar que tot plegat no és gaire edificant, però hauria de servir per corregir males pràctiques i vicis encallats en el temps.
Ha corregut per les xarxes un mem en què es compara el moment que la periodista Núria Orriols va obrir la investigació sobre el Parlament amb un gag en què les Teresines rebien la visita d'un inspector (no s'arribava a saber de què, perquè tots els personatges es posaven a cridar com si haguessin vist el dimoni). La falta de transparència era, a la Transició, un mal que s'atribuïa a l'administració espanyola, i del qual l'administració catalana, nova de trinca i filla de la il·lusió i de l'ímpetu democràtic, havia d'estar exempta. No va ser així, però això no exclou la possibilitat de corregir-se.
En tot cas, les correccions que es puguin fer sí que haurien d'excloure la demagògia, que fa dies que torna a manifestar-se en una expressió superlativa. No solucionarem gran cosa si ens deixem endur per la sobreactuació i comencem a presentar el Parlament com una espècie de mercat de privilegis, prebendes i ocultacions, perpetrats i encoberts des d'un presumpte esperit mafiós. No és sa posar també el parlamentarisme sota la llum tèrbola d'aquest adamisme que fa temps que impregna quasi tots els àmbits de la vida pública, i que consisteix en la convicció que fins ara tot s'ha fet malament i que ara vinc jo a posar-hi remei a força de remenar la cua.
Criden l'atenció els escarafalls d'alguns diputats que acusen els diputats de viure com Alí Babà dins la seva cova, i que es pensen que l'austeritat i el bon govern consisteixen a suprimir els cotxes oficials i les dietes, com si aquest fos el problema. Es confon sovint la corrupció del poder amb els signes externs d'aquest poder, que per ells mateixos no són bons ni dolents, i en canvi sí que són necessaris perquè aquest poder es consolidi enfront d'altres que el puguin coartar: dit en plata, si volem tenir autogovern, el Parlament de Catalunya ha d'actuar com un Parlament i no com una acampada. No s'arregla res rebaixant sous, ni canviant la corbata per una vestimenta informal, ni exigint que els diputats parlin com “la gent del carrer”, sinó fent un seguiment eficaç de l'exercici del poder. Eficaç vol dir esforçat: tampoc no hi ajuden els periodistes que confonen la transparència amb el desig que se'ls doni la feina feta i mastegada.
