GeògrafPot ser que Boris Johnson i Matteo Salvini no tinguin gaire en comú, o potser sí. Tots dos han volgut aprofitar fins al límit la situació per treure’n avantatge i sembla que no se’n sortiran com volien. Un, de cop i volta, s’ha trobat a la intempèrie de l’oposició i l’altre, sense esperar-ho, sota el cel ennuvolat d’un govern en minoria. S’han passat de rosca i han rebut sonores clatellades parlamentàries. L’excessiu ús de la tàctica els ha condemnat.
Pedro Sánchez també tensa la corda fins a límits extrems. Ho fia tot a les enquestes. Amb Rajoy, la política la feien els jutges i amb Sánchez la dicta el CIS. La conjuntura li és propícia i els mitjans li sostenen l’envit. Per ell, no val allò que quan les barbes del teu veí vegis pelar, posa la teva a remullar. Fila encara més prim i pensa que un suposat fracàs en la no-formació de govern el podria catapultar cap a cotes més elevades. Assaboreix la hipòtesi de noves eleccions que li donin una majoria més folgada. En clau europea (institucions, França i Alemanya), una futura aliança amb altres forces situades a la seva dreta seria beneïda amb aigua de Lourdes. Aquesta eventualitat no l’han tinguda Salvini i Johnson.
Ho va intentar una primera vegada, aprofitant la deserció de Rajoy, que no es va voler presentar a la investidura, i es va donar una patacada. Llavors Rivera deia sí, ara diu no. Rivera després ha volgut ser el Salvini espanyol quan bufaven vents favorables per ‘Il capitano’ i sembla que ho aconseguirà ser quan la intempèrie és el seu sostre. Rivera, que ha estat jugant a la ruleta amb continus canvis de orientació, va costa per avall. En unes futures eleccions pot acabar jugant a la ‘ruleta russa’ i convertir-se en prescindible per als que el van dur cap amunt.
Convocar noves eleccions, debilitar els possibles aliats i pactar des d’una posició de força el futur govern, preferentment amb Ciutadans, no deixa de ser una operació d’alt risc. Però, si tingués èxit, Sánchez es podria presentar davant la nomenclatura europea com un líder consolidat. Tota una gesta. De Sánchez ningú dirà que és un polític de formació sòlida, amb recursos dialèctics i arguments contundents. No obstant això, ningú pot negar-li tenacitat i valentia i, fins i tot, un cert sentit de l’oportunitat. Per tant, capaç i amb coratge suficient per arriscar-se a una aventura d’aquestes característiques.
De fet, la convocatòria de noves eleccions no ha deixat d’estar a l’horitzó del Govern des de l’endemà mateix de les eleccions del 28 d’abril. Els resultats de les municipals i autonòmiques i els sondejos d’opinió favorables l’han reafirmat en la intenció. Molt aviat ja es va dir que si no hi havia investidura a la primera hi hauria noves eleccions. No es negociava i els missatges anaven en un sentit o altre, segon convenia. Investidura fallida, sense solució de continuïtat, va donar peu per sentenciar que “el moment del govern de coalició havia passat”. Ara, abans de començar la ronda de negociació definitiva, es presenta el programa per seduir el vot favorable amb aires de campanya electoral. Ja no sabem quin vot, el parlamentari o el popular?
Dinou setmanes després de les eleccions, si exceptuem el breu ‘coitus interruptus’ previ a la destrempada de la investidura fallida, s’obren les negociacions. Es presenta un programa suposadament resultat d’una ronda de reunions amb organitzacions socials. El contingut és una versió edulcorada de les propostes d’Unides Podem, excepte en relació amb la reforma laboral i la fiscalitat, on hi ha diferències notables. Amb aquesta estratègia i una ronda de converses amb alguns partits del bloc de la moció de censura, ha traslladat tota la pressió a Unides Podem. Amb una particularitat, Sánchez ha deixat clar que no acceptarà ja un simple vot a favor: “No volem vots gratis en la nostra investidura”. Vol un compromís ferm per evitar una “legislatura tempestuosa”. Darrera excusa per arribar a les eleccions immaculat de culpa?
Deien d’un advocat que era tan hàbil que era capaç de convèncer el jutge que el seu client, agafat ‘in fraganti’ amb el ganivet a la mà sobre el cos ple de sang de la víctima, no l’estava matant, sinó traient-li el ganivet del cos per ajudar-la. Potser Sánchez tingui la conjuntura i els fats de la seva part per pretendre assemblar-se al portentós advocat, però víctimes n’hi haurà. En aquesta equació, ‘malgré tout’, hi ha un factor incontrolable: la gent haurà de votar. I en una votació sempre hi sol haver víctimes.
Des del triomf socialista en les eleccions del 28 d’abril, Sánchez no ha estat capaç de constituir un govern progressista. Aquest fet ha quedat camuflat fins ara. Però es pot girar en contra d’ell en el futur. Ha aconseguit que tota la pressió mediàtica sigui per a Pablo Iglesias. Aquest es troba en una situació complexa i difícil. D’una banda, se li exigeix pragmatisme; de l’altra, principis. No obstant això, Sánchez ha tensat tant la corda, que l’única qüestió rellevant que queda pendent per saber no és si Sánchez convencerà Iglesias, sinó si aquest aconseguirà que Sánchez formi govern.
