AMB ÈMFASI

'Jo tenia deu oliveres', de Josep Masanés

L’acció transcorre a Síria, vivim el començament de la guerra. Observam com, d’una manera sobtada, les persones es van allunyant del que era la seva quotidianitat, no poden donar crèdit de l’evidència que la història els ha triat per ser protagonistes d’un d’aquells períodes dels quals l'humanitat s’ha d’avergonyir.

Mirar el cel de nit els omple d’inquietud, només pot ser la destrucció que s’acosta:

“I els nostres no en tenen, d’avions de guerra. Només es tracta de saber la nacionalitat dels qui ens volen matar” (pàg. 52).

Els organismes internacionals són inoperants.

“Quan penso en homes i dones que s’asseuen somrients en gran hemicicles i entre paraules buides i manca de sentiments decideixen sobre el nostre futur sense mirar-nos als ulls, em sento molt petita i molt dèbil. És tan injust” (pàg. 135).

Al mateix temps, la nostra protagonista, Dalita, troba la màxima expressió d’humanitat en persones amb qui comparteix la quotidianitat: el seu veí, el professor Hadidi, que mai no deixa de viure a través de la literatura, enmig del caos, després d’un bombardeig acarona el llom d’un llibre rescatat per viure uns minuts de normalitat, uns minuts que sempre poden ser els darrers; coneixem Rasha, l’atleta que es troba atrapada per la Guerra i encara la realitat amb coratge. El seu lloc és a l’hospital. Fa d’infermera, esdevé una peça clau del precari engranatge, la mort l’atrapa i la seva absència provoca el desconsol de moltes persones.

Els voluntaris dels camps de refugiats, aquell jove barbut i amb cabellera que porta de la mà la nina que Dalita va perdre al mar, aquell moment és el més feliç de la vida de la mare. O Paula, la jove esgotada després d’un any als campaments, que es fa càrrec d’aquella família, la mare i els dos infants, és eficient i sap mirar als ulls, els treu del campament, explica Dalita el paisatge que els acollirà, comença a ensenyar-li la llengua d’aquella illa a on podran alenar sense por, on trobaran la tranquil·litat per refer-se o l’estat d'ànim que potser no té una paraula per ser descrit, com és la vida després de tant de dolor? La vida després d’haver conviscut amb la mort.

Vivim un moment d'injustícia contemporània i propera, formam part d’un món globalitzat en què es produeixen tragèdies que, llegides als diaris, son ambigües, complexes... La literatura ens presenta una 'realitat' sense embuts que ens colpeix i no ens permet restar indiferents.

Una vegada més, una recomanació sense reserves.

FITXA DEL LLIBRE

'Jo tenia deu oliveres'

Josep Masanés

Ed. El gall editor

150 pàg.

15 euros

 

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF