El Papa emèrit Benet XVI ha fet públiques les seves reflexions sobre la pederàstia i les agressions sexuals en el si de l’Església catòlica. Sosté que en l'arrel dels abusos hi ha el "col·lapse" social i moral que, segons les seves paraules, va comportar el Maig del 68, que tenia entre les seves banderes la de la llibertat sexual. Ell mateix, quan exercia de Papa en cap, va reconèixer públicament els casos de pedofília comesos per sacerdots, va demanar perdó a les víctimes i mantingué que els culpables havien de respondre davant els tribunals. La carta ha estat ben rebuda pel sectors ultraconservadors del col·legi cardenalici.
Crida molt l'atenció la referència al Maig del 68 com a punt de partida del problema, quan és un tema que ha estat present en la història de l'Església des de temps remots. En el primer Concili de Nicea de l’any 350 ja s’estableixen penes per als clergues que abusin de menors. En el segle XX, en el Codi de Dret Canònic de 1917, apareix per primera vegada la paraula pedofília sense circumloquis. Cinc anys després, el Papa Pius XI emet de manera reservada la instrucció 'Crimen Sollicitacionis' en la qual afegia al delicte de sol·licitació les penes per als sacerdots que havien abusat sexualment d’impúbers. L’any 1962 el papa Joan XXIII enviava secretament a tots els Bisbes i Superiors Religiosos una nova instrucció en el mateix sentit. Des d’un punt de vista històric i cronològic, la data de Maig del 68 és totalment inconsistent.
Una segona causa, segons Benet XVI, seria una interpretació errada del Concili Vaticà II. Recordem que aquest va finalitzar l'any 1965. És a dir, dues fites coetànies, encara que una i l’altra representen dues visions molt diferents del món, una laica i l'altra religiosa. Imputa una societat i una època , en les quals busca culpables externs, quan és un problema estructural i intern de la mateixa Església. Un pensava que l'Església havia inventat el dimoni amb banyes consumint-se en el foc etern justament per això, per donar-li la culpa de tots els mals. Però no, resulta que érem nosaltres, els barbuts de l’època, els que teníem cua. Mai hauria pogut imaginar, quan el rector del poble ens amenaçava d'excomunió per terroristes, que acabarien encolomant-nos els problemes de pedofília dels seus col·legues.
Resulta sorprenent aquesta sobtada disposició per culpar una cultura permissiva i una teologia progressista. No soc primmirat, però això sembla una incitació a l'odi en tota regla. A cercar els culpables! De teologia no en puc parlar perquè no transit aquest camp. En l'altre, podem mirar succintament què passava l'any 1968? A França, el que es va iniciar com una vaga estudiantil a París, per la reforma des sistema educatiu, es va convertir en una gran vaga nacional secundada per uns 10 milions de treballadors, amb la paralització de fàbriques i mitjans de transport, i una amplíssima reivindicació de les llibertats personals. A Txecoslovàquia es va produir la Primavera de Praga, un moviment pro democràcia que va ser aixafat pels tancs soviètics. Als Estats Units, van ser assassinats el líder del moviment pels drets civils Martin Luther King Jr. i el senador Robert Kennedy. Milers de joves nord-americans es van llançar als carrers per protestar en contra de la decisió del president Lyndon Johnson d'escalar la guerra al Vietnam. A Mèxic es va produir la matança de Tlatelolco, que va buscar posar fi a un ampli moviment social.
Varen ser anys de lluites i reivindicacions, i la societat que va sorgir d’elles va ser substancialment distinta a l’anterior. Noves actituds, nous comportaments i pèrdua de por davant el poder. També davant el poder de l'Església. I, per això, les dècades subsegüents van augmentar les denúncies a sacerdots pederastes i de casos d’abusos que no es pogueren continuar encobrint. L’any 2003, el diari Boston Globe va guanyar el Premi Pulitzer per destapar els casos de pederàstia que es van dur a terme durant dècades per capellans catòlics de Massachusetts, i ‘Spotlight’, versió cinematogràfica dels fets, l’any 2015 va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula.
Benet XVI té raó en precisar que entorn de l’any 1968 van començar a canviar les maneres de pensar i que amb aquesta nova manera de pensar va aflorar el problema. Però no que l’aire de la revolta fos la causa del mal. Malgrat qui pesi, la del dimoni segueix essent una qüestió interna de l’Església que nia entre sotanes. No obstant això, la recerca del mal exterior per ocultar la realitat i la veritable intenció de certs comportaments no és exclusivitat de la púrpura eclesiàstica. Ho podem comprovar a diari, basta seguir la campanya electoral. Si no són el immigrants, son els separatistes, els esquerrans radicals... No hi ha pulsió autoritària que es preï que resisteixi a no cercar enemics i culpables fora.
