03/02/2021

El temps passa sense nosaltres

3 min
Reixes tancades a la ciutat de Barcelona.

Ha passat un any amb la sensació de no haver-lo viscut, em deia fa poc una amiga el dia del seu aniversari. Un passeig amb mascareta per celebrar-ho, una de les poques opcions que hi ha per veure els amics fora de les pantalles. D’aquí uns anys, tots miops. No és una frase feta. Qui té feina continua treballant sense gaire més distraccions que omplin les hores i qui ha perdut la feina té tot el temps del món per desesperar-se i perquè li caigui la casa a sobre, si és que encara té un sostre. Dormim malament i les farmàcies despatxen tot tipus de somnífers, d’ansiolítics i d’antidepressius. El que marca el nostre estat d’ànim va més enllà de la pròpia situació personal. Per sort i per desgràcia. Les conseqüències psicològiques de la pandèmia les està patint tothom en la seva mesura. Més enllà, els cínics de sempre. Que existeixen en les guerres, en les pandèmies i en la misèria existencial. La resta no podem estar bé veient i vivint aquestes circumstàncies, siguin quines siguin concretament les nostres. Que la veïna estigui patint, que les persianes estiguin abaixades, que les restriccions s’allarguin, que la gent jove no pugui celebrar-se, que les fronteres es tanquin, que tantes boques no puguin alimentar-se, que els desnonaments no s’aturin per termes legals i nacionals, que ja no quedin sales de cinema on buscar-se les cuixes i les mans, que el preu de la llum pugui baixar quasi del tot per un excés de vent i pujar per un excés de cobdícia, que les vacunes no arribin als braços que toca, que el feixisme trobi tants canals per estendre el seu odi i que la llibertat d’expressió es trobi entre reixes són alguns dels molts motius per no poder estar bé. I ho hauríem de poder dir més alt i més fort i no fer veure que ens n’estem sortint mentre ens agafem a un arc de Sant Martí infantil esperant que ens vingui a salvar un unicorn. Abans ens salvava una escapada per desconnectar o un sopar llarguíssim amb aquests amics de qui estem perdent el rostre però a qui volem seguir el rastre perquè ja sabem que, passades les eleccions i les pandèmies, el que ens acaba sostenint no són les promeses falses ni les grans teories. El que ens nodreix i ens salva és una declaració d’amor sincera que ens fa sentir molt menys sols en aquesta troca permanentment enredada que és el món. Fem el que podem i, encara que no vulguem, podem estar malament. A la loteria de la vida no es poden triar moltes coses, diguin el que diguin els il·luminats de l’autoajuda primermundista. 

No ajuda en res que a Palma un home amb antecedents per violència masclista hagi estat condemnat a dos anys de presó per violar una dona que treballava per a ell. Un detall rellevant: a aquest home se li ha aplicat l’atenuant d’embriaguesa perquè es considera que el consum d’alcohol li va minvar les facultats. Les de violar ha quedat demostrat que no. Hauria de ser un agreujant, en un món normal. Però en el món en què vivim és a les víctimes, a les dones, a qui se’ns acusa d’haver begut. Aquesta és la justícia patriarcal. I així es pretén acabar amb una xacra contínua que abandona una dona rere un altre. Que siguin elles les que es busquin la vida, com si la lògica sempre hagués d’estar al costat de l’agressor. Té raó la meva amiga quan diu que ha passat un any amb la sensació de no haver-lo viscut. Les injustícies es repeteixen. Hauríem de començar a pensar com ho fem perquè passin els anys i es repeteixin les alegries. De moment, continuem en la direcció equivocada. I això no ens ho salva una campanya.

Natza Farré és periodista

stats